Annex. a. Joan Fuster

Vida. Joan Fuster va néixer a Sueca (Ribera Baixa) el 23 de novembre de 1922 en el si d'una família de procedència pagesa. El seu pare va aprendre l'ofici de tallista d'imatges i va exercir de professor de dibuix. Així doncs, Fuster no és un home de lletres per tradició familiar.

El 1943 començà a estudiar Dret a la Universitat de València, combinant-ho amb la formació autodidacta de crític i columnista. A l'any següent publicà Las Provincias, el primer article escrit en català.

Juntament amb Josep Albi va dirigir la revista Verbo entre el 1946 i 1956. Es llincencià en Dret l'any 1947 i va exercir d'advocat mentre feia col·laboracions a la premsa. A partir de la publicació de Els nostres valencians, Fuster va rebre amenaces, fins i tot, en l'esdeveniment de les falles de València es va cremar una figura de l'escriptor. L'onze de setembre de 1981 sofrí un atemptat: el domicili de Fuster va patir grans destrosses a la biblioteca i a l'arxiu per causa d'una bomba.

Començà a treballar com a professor a la Universitat de València per impartir l'assignatura d'Història de la Llengua el 1983. A partir d'aquell moment, va suspendre quasi tota l'activitat pública per dedicar-se a la investigació i la a càtedra universitària. Va morir a Sueca el 21 de juny de 1992 i va rebre homenatge per part de la Universitat Jaume I. El Consell de la Generalitat Valenciana li va concedir l'Alta Distinció al Mèrit Cultural de la Generalitat Valenciana.

Obra. Les seves primeres obres es tractaven de poesia, com per exemple Sobre Narcís, Ales o mans(1949). Set llibres de versos (1987) s'insereix en una línia existencialista i reflecteix les preocupacions del moment històric.

S'inicià a la carrera d'assagista amb El descrèdit de la realitat, editat pel filòleg i escriptor Francesc de Borja Moll. Fuster tractava temes relacionats amb el País Valencià i les seves peculiaritats socials, polítiques i culturals, que neixen d'una posició moral i política. Va vèncer les adversitats de la censura, hostilitats oficials i la falta de mitjans. Als anys seixanta la seva obra és més polèmica. Nosaltres els valencians, va ser un llibre publicat el 1962 on es veu la història i cultura del País Valencià. El 1975 guanya el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Guanyà la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya el 1983 i dos anys més tard, es va doctorar en Filologia catalana. Els seus estudis es veuen reflextits a Llibres i problemes del Renaixement (1989).

Annex. 1. L'assaig

L’assaig és un gènere literari en prosa que utilitza e l relat a fi d’exposar el pensament del seu autor en un o diversos camps del coneixement (religió, art, filosofia, literatura, política,...). Per tant, és un gènere allunyat de la ficció, i malgrat que trobem una certa finalitat estètica, allò important és el contingut, el missatge que l’escriptor vol transmetre, les idees que vol comunicar. En aquest sentit, no podem dir que el text assagístic sigui un text científic, puix que, mentre que aquest incorpora bibliografia i segueix el mètode d’hipòtesi-contrastació-resultats, l’assaig no necessàriament posseeix aquestes característiques.

            Seguint la classificació proposada per les fonts consultades, diem que existeixen tres subgrups dins del gènere: el dramàtic (diàleg), l’objectiu (assaig, discurs i article) i el subjectiu (diari, memòries, autobiografia). Dins de l’assaig, trobem diverses variants: els literaris (especialment pel que fa al llenguatge), els científics (divulgatius), els divulgatius (sobre l’actualitat), els polítics (com a propaganda i debat), etc.

            Com a característiques del gènere assagístic, en trobem diverses de comunes: la intenció literària; el text expositiu i argumentatiu, però no exhaustiu; la voluntat crítica i analítica; les diverses formes i longituds.

            Pel que fa a les tipologies textuals emprades en el gènere assagístic, cal destacar-ne dos: el text argumentatiu i el text expositiu. L’argumentació té com a intenció convèncer el destinatari, raonant a partir d’unes idees i opinions concretes –en oposició a d’altres–. Estructuralment, posseeix una introducció, un desenvolupament (amb els arguments) i una conclusió sintètica. L’exposició només pretén aportar informació, a fi d’ampliar el coneixement d’un determinat àmbit. Quan més argumentatiu és el text, més subjectiu es considera. Les propietats textuals són aquí cabdals, a fi de presentar una exposició rigorosa i objectiva. A nivell formal, també posseeix una introducció, un desenvolupament i una conclusió.

            Història de l’assaig. Anaxímenes de Làmpsac, historiador grec contemporani d’Alexandre el Gran (s. IV a.C.), va dividir la oratòria grega en tres gèneres: el deliberatiu, emprat en política i sobre assumptes futurs; el judicial, utilitzat com a mesura dels fets passats; i el demostratiu o epidíctic, basat en els discursos sobre el present escoltats per oients passius. Al mateix segle, Isòcrates d’Atenes va convertir-se en la principal figura del gènere. Més tard, al s. I d.C., Sèneca va escriure les Cartes a Lucili, un conjunt de cent vint-i-quatre cartes; poc temps després, Plutarc va escriure les seves Obres morals. Aquests títols constitueixen el precedent que la cultura grecoromana va llegar a la cultura.

            No és fins el 1580 que el gènere fa un salt qualitatiu i quantitatiu de cabdal importància. És llavors quan comencen a publicar-se els Assaigs de Michel de Montaigne, pensador i polític francès (1533-1592). Aquest va escriure’ls entre el 1572 i el 1792. L’obra presenta un total de cent set assajos, en els quals Montaigne expressa subjectivament la seva opinió sobre diversos assumptes, de forma desordenada i des d’una perspectiva humanística i renaixentista. El desordre, però, ve unit al desig de l’autor d’escriure amb un estil planer i didàctic, fàcil d’entendre.

            En un treball d’aquestes característiques, no és necessari ni raonable aprofundir en el coneixement del gènere, però sí que cal tenir presents diversos noms, els quals poden guiar el lector en una posterior ampliació del contingut. Així doncs, trobem en els darrers cinc-cents anys noms com els de Montesquieu (Revolució Francesa); Miguel de Unamuno, Azorín, Heinrich Heine, Thomas Carlyle, Cesare Pavese, Thomas Mann, Albert Camus, etc (segles XIX i XX). En l’àmbit de la llengua catalana, però, hem treballat només dos assagistes, molt importants a fi d’acabar de comprendre la literatura i la societat catalanes en el segle XX: Joan Fuster i Joan Francesc Mira.

4.b.VI. Carme Riera

 Vida. Carme Riera Guilera va néixer a Palma de Mallorca el 12 de gener de 1948. El seu pare era mallorquí i la seva mare catalana. Als vuit anys ja començava a escriure diferents històries inspirades en les que la seva àvia Caterina Estada li contava, fins i tot, als dotze ja feia poemes i algun conte en castellà. Estudià primària en el colegi Sagrat Cor i va anar a l'Institut Joan Alcover, on la seva professora Aina Moll la va animar a escriure en català.

La seva infància i adolescència la va viure en la seva mateixa ciutat natal i no va ser fins a l'any 1965 que va marxar a Barcelona per estudiar filologia hispànica a la Universitat Autònoma de Barcelona, de la qual és catedràtica fins el dia d'avui. Es llicencià en 1970 i es casà amb Francisco Llinás, un professor del qual estava enamorada, en aquest mateix any va ser quan José Manuel Blecua la contracta per donar classes. Participà en mobilitzacions estudiantils contra el franquisme, la guerra del Vietnam i en l'incipient del moviment feminista.Quan va néixer el seu fill Ferran, va començar la seva carrera literària escrivint relats.

El gran bagatge lector de Carme Riera està format per diferents referències, entre elles cal destacar Safó, Petrarca, Goethe i Virgina Woolf a nivell més internacional, i autors de literatura castellana que van influir en la seva formació acadèmica foren Cervantes, Clarín, Laforet, Valle-Inclán, Gil de Biedma... Caterina Albert i Mercè Rodoreda foren dues escriptores on Riera va situar les seves arrels de la narrativa de les rondalles mallorquines. En el 2013 es va convertir en la vuitena dona que va ocupar un lloc en la RAE.

VÍDEO: Entrevista a Carme Riera

Obra. El 1974 va publicar una narració curta, Te deix, amor, la mar com a penyora amb la que va guanyar el premi de narració curta Puig i Llensa, ja que va tenir una gran repercussió amb temes tabú, com l'amor entre les dones.

 El va seguir un segon volum de narracions, Jo pos per testimoni les gavines (1977). Amb la seva primera novel·la va guanyar el premi Prudenci Bertrana, publicada al 1980, Una primavera per a Domenico Guarini. I al següent any, va publicar Epitelis tendríssims caracteritzar pel gènere eròtic.

Va guanyar el premi Ramon Llull amb Joc de miralls el 1989. Però la seva obra més guardonada va ser Dins el darrer blau (1994) amb la que va guanyar diferents premis, es tractava d'una novel·la històrica que va se traduida a l'italià per Francesco Ardolino. Va encararse cap el guionatge amb Es diu Maria Puig la meva mare?. I va seguir amb aquest gènere amb dos guions més per a la televisió. També va guanyar un públic lector infantil, amb obres com Quasi bé un conte, la vida de Ramon Llull (1980). Va seguir amb altres novel·les castellanes i al març de 1994 va ser nomenada Escriptora del Mes de la Institució de les Lletres catalanes.Amb Cap al cel obert va guanyar el premi Crítica Serra d'Or el 2000. En aquest any, la Generalitat de Catalunya li concedeix la Creu de Sant Jordi. 

4. b. IV. Terenci Moix

Vida. Terenci Moix es tracta del pseudònim de Ramon Moix i Meseguer, novel·lista destacat que escrivia tant en català com en castellà. Va néixer el 5 de gener de 1942 a Barcelona. Les seves aspiracions el van portar a estudiar Comerç, Dibuix i Art Dramàtic, a més d’exercir diferents professions. Amb només vint anys es va traslladar a París i va publicar dues novel·les policíaques l’any 1963 –gràcies a una formació autodidacte i anàrquica-  amb el pseudònim de Ray Sorel. Un any més tard, va viatjar fins a Londres on va escriure la seva primera novel·la d’èxit: La torre dels vicis capitals, la qual no es va publicar fins el 1968.

            Aquest gran escriptor i reconegut cinèfil  que era obertament homosexual, va participar en tertúlies televisives i es va manifestar amb freqüència respecte al tema de la sexualitat. Van ser famosos alguns dels seus enfrontaments contra el que percebia com manifestacions homofòbiques, sent exemple d'això les seves dures crítiques al Nobel de Literatura Camilo José Cela. Pel que fa al periodisme, va col·laborar amb el Tele/eXpres, Tele-Estel, El Correo Catalán, Destino, Nuevos Fotogramas, Serra d'Or i El País.

            Va morir l'abril de 2003 fumant, d'un emfisema pulmonar per la seva addicció al tabac. Les cendres de l'escriptor van ser dispersades entre la badia d'Alexandria, no lluny del llegendari Far, i el carrer de Joaquim Costa del barri del Raval de Barcelona, on va néixer. El 22 d'abril de 2005 es van iniciar els premis Terenci Moix. El mateix any també van començar el Premi Terenci Moix de Narrativa Gai i Lèsbica Fundación Arena.

Obra. Abans de publicar La torre dels vicis capitals (1968), va editar –com ja hem mencionat– dues novel·les de caire policíac: Besaré tu cadàver (1963) y Han matado a una rubia (1963).

            La seva obra navega entre la crítica i la mitificació de la cultura catalana, els valors de l'època franquista, l'educació religiosa i el sexe (ja que segons explica va estudiar en col·legis de capellans) i una incommensurable devoció per la història d'Egipte imbuint-se de ple en el món del cinema. Per aquest fet les seves novel·les més cèlebres es basen en amors i desamors durant l'imperi faraònic. Dos bons exemples en són No digas que fue un sueño (1986) amb més d'un milió d'exemplars i amb un Premi Planeta i la seva continuació: El somni d'Alexandria (1988).

            L’any 1992 va publicar El sexe dels àngels, llibre que va originar una gran polèmica en molts sectors catalans per la seva genial sàtira a la cultura catalana. Malgrat tot el 1993 va rebre el guardó la Lletra d'Or per aquesta obra. Va plasmar la seva biografia en una trilogia denominada Memòrias del peso de la paja.   Altres obres que destaquen són: Onades sobre una roca deserta (1969), El dia que va morir Marilyn (1969), Lilí Barcelona i altres travestis: tots els contes (1978), La herida de la esfinge (1991), Venus Bonaparte (1994). La seva última novel·la fou El arpista ciego, publicada el 2002.

Juan Bonilla parla de l'autor

4.b.III. Montserrat Roig

Vida. Montserrat Roig va néixer a Barcelona el 1946. Va ser la sisena de set germans, i com ella deia, “vaig començar a escriure perquè es fixessin en mi, perquè veiessin que jo existia”. Llicenciada en filologia romànica, va ser durant tota la vida una incansable lluitadora per les causes feminista i revolucionària, va col·laborar amb nombroses revistes i programes televisius, i fins la seva mort prematura el 1991 no va deixar la ploma.

            La seva primera publicació va ser la narrativa breu Molt sabó i poca roba... i tan neta que la volen (1971), que va encapçalar una sèrie de tres novel·les: Ramona adéu (1972); El temps de les cireres (1972), que la va consagrar com a escriptora; i L’hora violeta (1980); totes pròpies de la història de diverses generacions de la mateixa família, pertanyent a la petita burgesia de l’Eixample barceloní de finals del segle XIX i fins a la dècada dels setanta del segle XX.

            Com a periodista va col·laborar i escriure articles a les revistes Serra d'Or, Oriflama, El Pont, Presència, L'Avenç, Els Marges, El Món, Cavall Fort, El Temps i en el diari Avui. També va integrar en la llengua castellana a Destino, Mundo, Cuadernos para el Diálogo, i La Calle y Jano. A El País publicà quasi una vintena d’articles entre 1979 i 1989. També va publicar en castellà la traducció de totes les seves obres i els assajos ¿Tiempo de mujer? (1980) i Mujeres hacia un nuevo humanismo (1982). Com a assagista en català destaca Els catalans als camps de concentració nazis (1977). De cara a la televisió, va escriure guions per a TVE de Catalunya, entre els quals destaca Personatges, programa del qual era presentadora.

            El 1989 va publicar les narracions El cant de la joventut i el seu últim llibre, Digues que m’estimes, encara que sigui mentida, una darrera reflexió sobre el fet d’escriure i una mirada als seus conflictes interns. Aquell va ser el punt final als llibres. Durant el temps que va estar ingressada a causa d’un càncer va continuar enviant la seva columna a l’Avui. La seva mort prematura el 1991 va causar una gran commoció al món de les lletres catalanes.

Obra. L’obra de Montserrat Roig i Fransitorra té una influència important de Mercè Rodoreda, i també de Narcís Oller. Roig sempre anava amb la realitat i la veritat bruta per davant, sense falsificar ni el mes mínim detall. Aplicava també la sensibilitat a cadascuna de les seves obres, com es pot comprovar en La veu melodiosa (1987) i L'agulla daurada (1985). Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991 recull les últimes col·laboracions de Roig com a articulista al diari Avui, publicades a títol pòstum.

4.b. II. Jesús Moncada

Vida. Jesús Moncada i Estruga va néixer a Mequinensa l'1 de desembre de 1941. Estudià a Saragossa entre el 1953 i 1958 i darrerament va cursar batxillerat en una escola liberal, al Colegi de Santo Tomás de Aquino, dirigit per un poeta aragonès. Després, continuà els seus estudis amb magisteri i va exercir uns anys fins que va ser soldat. Primer, al regiment d'Artilleria Antiaèria de Calataiud i, després, a la Jefetura del mateix cos a Saragossa. Durant els anys seixanta es dedicà a la pintura i a la literatura a Barcelona, Edmon Vallès va ser qui el va animar. Després va entrar a treballar a l'Editorial Montaner i Simón, on va ser format. Pere Calders el va animar a escriure, va tenir un paper molt important per Moncada, ja que va ser el seu mestre literari, tots dos formaren part de la producció quan havia tornat de l'exili a Mèxic. Es van relacionar amb altres escriptors que també foren exiliats com Avel·lí Artís i Xavier Benguerel que, juntament amb Calders, li van ampliar la visió sobre la guerra civil i les seves conseqüències. Els dos van continuar treballar a l'editorial Montaner i Simón durant dotze anys . Finalment, va morir a Barcelona el 15 de juny del 2005

Obra. Històries de la mà esquerra el va donar a conèixer ja que amb aquest recull de narracions guanyà el premi Joan Santamaria el 1971. A partir de El cafè de la Granota va començar a formar més el seu estil i el seu propi món, situada en l'antiga població de Mequinensa que va ser soterrada per les aigües del riu Ebre. 

La seva primera novel·la fou publicada el 1988, Camí de sirga, que es convertí en una de les novel·les més importants de la narrativa catalana, amb la qual va guanyar el premi Fundació d'Amics de les Arts i de les Lletres de Sabadell. La galeria de les estàtues, publicada el 1992, està situada en una ciutat imaginària, Torrelloba, que està inspirada en la capital de la provícia de Saragossa, on Moncada estudià els anys cinquanta. El 1997 publicà Estremida memòria, amb la que va obtenir els premis Joan Crexells i la Crítica Serra d'Or. Es tracta d'una novel·la d'intriga on l'autor reviu la memòria de l'afusellament d'uns bandolers a Mequinensa que van assaltar el recaptador del Banc d'Espanya a la primera etapa de la Restauració alfonsina. Calaveres atònites és un recull de narracions publicada el 1999 amb històries evocadores i humanes.

Les seves obres oscil·len entre el drama i la comèdia amb humor, ironia i un cert punt satíric.Moltes d'elles han sigut traduides en molts idiomes diferents, fins i tot, ell mateix va traduir algunes obres del castellà, francès i anglès.

VÍDEO: Alexandria amb Jesús Moncada

4. b. I. Baltasar Porcel

Vida. Baltasar Porcel i Pujol fou un escriptor, periodista i crític literari balear. Nascut a Mallorca el 14 de març de 1937, és considerat un dels millors novel·listes de la segona meitat del segle XX, amb un legat importantíssim pel que fa a la literatura catalana.

            Criat en un ambient mariner i pagès, va començar a estudiar Comerç a Palma i en poc temps va començar a treballar en una impremta, lloc que l’acostà a les que foren les seves professions. Més tard, es va traslladar a Barcelona i allà estigué estrictament lligat al món de teatre així com també va començar a escriure articles setmanals al Diario de Barcelona. En l’àmbit del periodisme destaquen les seves col·laboracions en diversos mitjans com per exemple: La Vanguardia, Última Hora i Catalunya Ràdio.

            A partir dels anys seixanta inicià la seva carrera com a narrador, tal com explicarem en la seva obra. Amb tot, cal tenir en compte que Baltasar Porcel va néixer durant la Guerra Civil i va viure la Dictadura de Franco però res d’això va suposar un trencament amb una vida anterior ni va haver d’exiliar-se. Això és un tret molt important que  el diferencia –a ell i a tots els que vénen a continuació– els autors catalans que van viure la preguerra, la guerra i la postguerra i això es reflecteix en la literatura de cadascú. L’1 de juliol de 2009 va morir a causa d’un tumor cerebral. Les seves despulles foren traslladades a Mallorca, la terra que el va veure néixer.

Obra. Baltasar Porcel va destacar en assajos, llibres de viatges i biografia però amb la seva obra narrativa va bastir un món mediterrani i aventurer, del qual sobresurten les narracions del cicle d'Andratx, d'un marcat to elegíac. A partir de la mitificació tràgica i poètica del seu poble nadiu, articula una metàfora de l'ésser humà, de les seves passions, de la lluita per forjar-se un destí. El gruix de la seva obra narrativa és format per Solnegre (1961), La lluna i el "Cala Llamp" (1963), novel·les que reflecteixen el món balear, rural i mariner. Més endavant, amb la publicació d'Els argonautes (1968), presentà el microcosmos mític sobre el qual es bastí bona part de la narrativa posterior, com ara Difunts sota els ametllers en flor (1970), Cavalls cap a la fosca (1975) i Les primaveres i les tardors (1986).

            Amb el recull de contes Reivindicació de la vídua Txing (1977), la seva obra, sense abandonar la part mítica, es fiu més cosmopolita, així com a Les pomes d'or (1980), Els dies immortals (1984) i El misteri de l'alzinar (1982). D'altra banda, en les novel·les El divorci de Berta Barca (1989), Lola i els peixos morts (1993) i Ulisses a alta mar (1997) es va decantar per la sàtira d'una certa societat, revestida d’observacions i reflexions crítiques sobre la realitat més immediata.

            Les seves últimes obres van ser: El cor del senglar (2000), on desplega un món aventurer, visceral, brillant i misteriós; L'Emperador o l'ull del vent (2001); Olympia a mitjanit (2004) i Cada castell i totes les ombres (2008). 

Contingut multimèdia.

Clic aquí per accedir a una entrevista breu amb l'autor

Clic aquí per veure una entrevista amb Baltasar Porcel