L’assaig és un gènere
literari en prosa que utilitza e l relat a fi d’exposar el pensament del seu autor en un o
diversos camps del coneixement (religió, art, filosofia, literatura,
política,...). Per tant, és un gènere allunyat de la ficció, i malgrat que
trobem una certa finalitat estètica, allò important és el contingut, el
missatge que l’escriptor vol transmetre, les idees que vol comunicar. En aquest
sentit, no podem dir que el text assagístic sigui un text científic, puix que,
mentre que aquest incorpora bibliografia i segueix el mètode
d’hipòtesi-contrastació-resultats, l’assaig no necessàriament posseeix aquestes
característiques.
Seguint la classificació proposada per les fonts
consultades, diem que existeixen tres subgrups dins del gènere: el dramàtic (diàleg),
l’objectiu (assaig, discurs i article) i el subjectiu (diari, memòries,
autobiografia). Dins de l’assaig, trobem diverses variants: els literaris
(especialment pel que fa al llenguatge), els científics (divulgatius), els
divulgatius (sobre l’actualitat), els polítics (com a propaganda i debat), etc.
Com a característiques del gènere assagístic, en trobem
diverses de comunes: la intenció literària; el text expositiu i argumentatiu,
però no exhaustiu; la voluntat crítica i analítica; les diverses formes i
longituds.
Pel que fa a les tipologies textuals emprades en el
gènere assagístic, cal destacar-ne dos: el text argumentatiu i el text expositiu.
L’argumentació té com a intenció
convèncer el destinatari, raonant a partir d’unes idees i opinions concretes
–en oposició a d’altres–. Estructuralment, posseeix una introducció, un
desenvolupament (amb els arguments) i una conclusió sintètica. L’exposició només pretén aportar
informació, a fi d’ampliar el coneixement d’un determinat àmbit. Quan més argumentatiu
és el text, més subjectiu es considera. Les propietats textuals són aquí
cabdals, a fi de presentar una exposició rigorosa i objectiva. A nivell formal,
també posseeix una introducció, un desenvolupament i una conclusió.
Història de l’assaig. Anaxímenes de
Làmpsac, historiador grec contemporani d’Alexandre el Gran (s. IV a.C.), va
dividir la oratòria grega en tres gèneres: el deliberatiu, emprat en política i sobre assumptes futurs; el judicial, utilitzat com a mesura dels
fets passats; i el demostratiu o epidíctic, basat en els discursos sobre
el present escoltats per oients passius. Al mateix segle, Isòcrates d’Atenes va
convertir-se en la principal figura del gènere. Més tard, al s. I d.C., Sèneca
va escriure les Cartes a Lucili, un
conjunt de cent vint-i-quatre cartes; poc temps després, Plutarc va escriure
les seves Obres morals. Aquests
títols constitueixen el precedent que la cultura grecoromana va llegar a la
cultura.
No és fins el 1580 que el gènere fa un salt qualitatiu i
quantitatiu de cabdal importància. És llavors quan comencen a publicar-se els Assaigs de Michel de Montaigne, pensador
i polític francès (1533-1592). Aquest va escriure’ls entre el 1572 i el 1792.
L’obra presenta un total de cent set assajos, en els quals Montaigne expressa
subjectivament la seva opinió sobre diversos assumptes, de forma desordenada i
des d’una perspectiva humanística i renaixentista. El desordre, però, ve unit
al desig de l’autor d’escriure amb un estil planer i didàctic, fàcil
d’entendre.
En un treball d’aquestes característiques, no és
necessari ni raonable aprofundir en el coneixement del gènere, però sí que cal
tenir presents diversos noms, els quals poden guiar el lector en una posterior
ampliació del contingut. Així doncs, trobem en els darrers cinc-cents anys noms
com els de Montesquieu (Revolució Francesa); Miguel de Unamuno, Azorín,
Heinrich Heine, Thomas Carlyle, Cesare Pavese, Thomas Mann, Albert Camus, etc
(segles XIX i XX). En l’àmbit de la llengua catalana, però, hem treballat només
dos assagistes, molt importants a fi d’acabar de comprendre la literatura i la
societat catalanes en el segle XX: Joan Fuster i Joan Francesc Mira.
No hay comentarios:
Publicar un comentario