martes, 3 de marzo de 2015

4. b. I. Baltasar Porcel

Vida. Baltasar Porcel i Pujol fou un escriptor, periodista i crític literari balear. Nascut a Mallorca el 14 de març de 1937, és considerat un dels millors novel·listes de la segona meitat del segle XX, amb un legat importantíssim pel que fa a la literatura catalana.

            Criat en un ambient mariner i pagès, va començar a estudiar Comerç a Palma i en poc temps va començar a treballar en una impremta, lloc que l’acostà a les que foren les seves professions. Més tard, es va traslladar a Barcelona i allà estigué estrictament lligat al món de teatre així com també va començar a escriure articles setmanals al Diario de Barcelona. En l’àmbit del periodisme destaquen les seves col·laboracions en diversos mitjans com per exemple: La Vanguardia, Última Hora i Catalunya Ràdio.

            A partir dels anys seixanta inicià la seva carrera com a narrador, tal com explicarem en la seva obra. Amb tot, cal tenir en compte que Baltasar Porcel va néixer durant la Guerra Civil i va viure la Dictadura de Franco però res d’això va suposar un trencament amb una vida anterior ni va haver d’exiliar-se. Això és un tret molt important que  el diferencia –a ell i a tots els que vénen a continuació– els autors catalans que van viure la preguerra, la guerra i la postguerra i això es reflecteix en la literatura de cadascú. L’1 de juliol de 2009 va morir a causa d’un tumor cerebral. Les seves despulles foren traslladades a Mallorca, la terra que el va veure néixer.

Obra. Baltasar Porcel va destacar en assajos, llibres de viatges i biografia però amb la seva obra narrativa va bastir un món mediterrani i aventurer, del qual sobresurten les narracions del cicle d'Andratx, d'un marcat to elegíac. A partir de la mitificació tràgica i poètica del seu poble nadiu, articula una metàfora de l'ésser humà, de les seves passions, de la lluita per forjar-se un destí. El gruix de la seva obra narrativa és format per Solnegre (1961), La lluna i el "Cala Llamp" (1963), novel·les que reflecteixen el món balear, rural i mariner. Més endavant, amb la publicació d'Els argonautes (1968), presentà el microcosmos mític sobre el qual es bastí bona part de la narrativa posterior, com ara Difunts sota els ametllers en flor (1970), Cavalls cap a la fosca (1975) i Les primaveres i les tardors (1986).


            Amb el recull de contes Reivindicació de la vídua Txing (1977), la seva obra, sense abandonar la part mítica, es fiu més cosmopolita, així com a Les pomes d'or (1980), Els dies immortals (1984) i El misteri de l'alzinar (1982). D'altra banda, en les novel·les El divorci de Berta Barca (1989), Lola i els peixos morts (1993) i Ulisses a alta mar (1997) es va decantar per la sàtira d'una certa societat, revestida d’observacions i reflexions crítiques sobre la realitat més immediata.

            Les seves últimes obres van ser: El cor del senglar (2000), on desplega un món aventurer, visceral, brillant i misteriós; L'Emperador o l'ull del vent (2001); Olympia a mitjanit (2004) i Cada castell i totes les ombres (2008). 

Contingut multimèdia.

No hay comentarios:

Publicar un comentario