4. a. Context històric: Transició i democràcia (1975-actualitat)

Oficialitzada la mort del dictador Franco per Arias Navarro en el conegut missatge televisiu en què el president del Govern llegia el testament polític del difunt, el rei Joan Carles I és proclamat Cap de l’Estat. Llavors comença el procés conegut com a Transició, àmpliament discutit; no obstant, nosaltres ens limitem a aportar un breu apunt informatiu, sense intenció interpretativa.

            Els camins polítics a triar eren tres: el continuisme del règim franquista (acceptat pel sector “dur” de la dictadura), la ruptura total i la instauració de la democràcia (demandada pels comunistes, principalment), o la reforma progressiva, passant del sistema franquista al democràtic (adoptada pels socialistes i els aperturistes franquistes). Finalment, el rei decideix partir de les reformes per arribar a l’abandonament del franquisme. Arias Navarro presideix el govern fins el juliol del 1976, quan dimiteix per la impossibilitat d’adoptar mesures continuistes. El mateix juliol del 1976, Joan Carles I nomena Adolfo Suárez president del Govern, i amb ell i Fernández Miranda (qui presideix el Consell del Regne) comencen les reformes.

            Al desembre del 1976 és ratificada en un referèndum la decisió governamental de desfer-se de les Corts franquistes i crear dues estructures, el Congrés i el Senat, on els representats escollits a les eleccions haurien de governar el país. Al febrer del 1977 són legalitzats els partits polítics, menys el Partit Comunista (PC), que ha d’esperar a l’abril. També comencen a restablir-se les estructures autonòmiques catalanes i basques, i el 15 de juny del 1977 es celebren les primeres eleccions generals des de la República. Unió de Centre Democràtic (UCD), amb Adolfo Suárez a la presidència, valida el seu poder amb la victòria. Al 1978 s’elabora i aprova la Constitució Espanyola, i al desembre és ratificada pel poble espanyol amb una amplíssima majoria (87,9% dels vots). La nova regulació legal preveu el manteniment de la monarquia, la democràcia, els drets i la divisió territorial en autonomies.

            Havent constituït les bases del sistema democràtic espanyol, el govern presidit per Suárez torna a convocar eleccions al març del 1979, on torna a guanyar la UCD. A Catalunya, però, Convergència i Unió (CiU) obté el poder, amb Jordi Pujol com a president, el 1980, començant un llarg període de govern nacionalista que no acabarà fins el 2003. Davant els problemes polítics, Suárez dimiteix al 1981, i Calvo Sotelo pren el poder de manera accidentada (el conegut 23-F, el cop d’Estat fallit dels militars). El 1982, però, el poder d’Unió de Centre Democràtic conclou per no tornar mai. En el seu lloc, el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), comanat per Felipe González, estabilitza el govern espanyol i es manté en el poder durant catorze anys. Durant aquest període es produeixen diverses reformes (educativa, fiscal,...), a més d’intensificar-se la industrialització i la integració en la UE i la OTAN. A Catalunya, cal destacar la celebració de les Olimpíades a Barcelona l’any 1992. L’any 1996, el govern canvia de signe i és el Partit Popular (PP), liderat per José María Aznar, qui ostenta el poder fins el 2004. Aquest període ve marcat per les privatitzacions i el conflicte militar (guerra d’Iraq). Finalment, el 2004 torna el PSOE al govern, mantenint-se fins el 2011 i determinant el inici de la crisi que encara avui dia és present (iniciada amb l’explosió de l’anomenada bombolla immobiliària). Des del 2011, el govern és en mans del PP.