Annex. a. Joan Fuster

Vida. Joan Fuster va néixer a Sueca (Ribera Baixa) el 23 de novembre de 1922 en el si d'una família de procedència pagesa. El seu pare va aprendre l'ofici de tallista d'imatges i va exercir de professor de dibuix. Així doncs, Fuster no és un home de lletres per tradició familiar.

El 1943 començà a estudiar Dret a la Universitat de València, combinant-ho amb la formació autodidacta de crític i columnista. A l'any següent publicà Las Provincias, el primer article escrit en català.

Juntament amb Josep Albi va dirigir la revista Verbo entre el 1946 i 1956. Es llincencià en Dret l'any 1947 i va exercir d'advocat mentre feia col·laboracions a la premsa. A partir de la publicació de Els nostres valencians, Fuster va rebre amenaces, fins i tot, en l'esdeveniment de les falles de València es va cremar una figura de l'escriptor. L'onze de setembre de 1981 sofrí un atemptat: el domicili de Fuster va patir grans destrosses a la biblioteca i a l'arxiu per causa d'una bomba.

Començà a treballar com a professor a la Universitat de València per impartir l'assignatura d'Història de la Llengua el 1983. A partir d'aquell moment, va suspendre quasi tota l'activitat pública per dedicar-se a la investigació i la a càtedra universitària. Va morir a Sueca el 21 de juny de 1992 i va rebre homenatge per part de la Universitat Jaume I. El Consell de la Generalitat Valenciana li va concedir l'Alta Distinció al Mèrit Cultural de la Generalitat Valenciana.

Obra. Les seves primeres obres es tractaven de poesia, com per exemple Sobre Narcís, Ales o mans(1949). Set llibres de versos (1987) s'insereix en una línia existencialista i reflecteix les preocupacions del moment històric.

S'inicià a la carrera d'assagista amb El descrèdit de la realitat, editat pel filòleg i escriptor Francesc de Borja Moll. Fuster tractava temes relacionats amb el País Valencià i les seves peculiaritats socials, polítiques i culturals, que neixen d'una posició moral i política. Va vèncer les adversitats de la censura, hostilitats oficials i la falta de mitjans. Als anys seixanta la seva obra és més polèmica. Nosaltres els valencians, va ser un llibre publicat el 1962 on es veu la història i cultura del País Valencià. El 1975 guanya el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Guanyà la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya el 1983 i dos anys més tard, es va doctorar en Filologia catalana. Els seus estudis es veuen reflextits a Llibres i problemes del Renaixement (1989).

Annex. 1. L'assaig

L’assaig és un gènere literari en prosa que utilitza e l relat a fi d’exposar el pensament del seu autor en un o diversos camps del coneixement (religió, art, filosofia, literatura, política,...). Per tant, és un gènere allunyat de la ficció, i malgrat que trobem una certa finalitat estètica, allò important és el contingut, el missatge que l’escriptor vol transmetre, les idees que vol comunicar. En aquest sentit, no podem dir que el text assagístic sigui un text científic, puix que, mentre que aquest incorpora bibliografia i segueix el mètode d’hipòtesi-contrastació-resultats, l’assaig no necessàriament posseeix aquestes característiques.

            Seguint la classificació proposada per les fonts consultades, diem que existeixen tres subgrups dins del gènere: el dramàtic (diàleg), l’objectiu (assaig, discurs i article) i el subjectiu (diari, memòries, autobiografia). Dins de l’assaig, trobem diverses variants: els literaris (especialment pel que fa al llenguatge), els científics (divulgatius), els divulgatius (sobre l’actualitat), els polítics (com a propaganda i debat), etc.

            Com a característiques del gènere assagístic, en trobem diverses de comunes: la intenció literària; el text expositiu i argumentatiu, però no exhaustiu; la voluntat crítica i analítica; les diverses formes i longituds.

            Pel que fa a les tipologies textuals emprades en el gènere assagístic, cal destacar-ne dos: el text argumentatiu i el text expositiu. L’argumentació té com a intenció convèncer el destinatari, raonant a partir d’unes idees i opinions concretes –en oposició a d’altres–. Estructuralment, posseeix una introducció, un desenvolupament (amb els arguments) i una conclusió sintètica. L’exposició només pretén aportar informació, a fi d’ampliar el coneixement d’un determinat àmbit. Quan més argumentatiu és el text, més subjectiu es considera. Les propietats textuals són aquí cabdals, a fi de presentar una exposició rigorosa i objectiva. A nivell formal, també posseeix una introducció, un desenvolupament i una conclusió.

            Història de l’assaig. Anaxímenes de Làmpsac, historiador grec contemporani d’Alexandre el Gran (s. IV a.C.), va dividir la oratòria grega en tres gèneres: el deliberatiu, emprat en política i sobre assumptes futurs; el judicial, utilitzat com a mesura dels fets passats; i el demostratiu o epidíctic, basat en els discursos sobre el present escoltats per oients passius. Al mateix segle, Isòcrates d’Atenes va convertir-se en la principal figura del gènere. Més tard, al s. I d.C., Sèneca va escriure les Cartes a Lucili, un conjunt de cent vint-i-quatre cartes; poc temps després, Plutarc va escriure les seves Obres morals. Aquests títols constitueixen el precedent que la cultura grecoromana va llegar a la cultura.

            No és fins el 1580 que el gènere fa un salt qualitatiu i quantitatiu de cabdal importància. És llavors quan comencen a publicar-se els Assaigs de Michel de Montaigne, pensador i polític francès (1533-1592). Aquest va escriure’ls entre el 1572 i el 1792. L’obra presenta un total de cent set assajos, en els quals Montaigne expressa subjectivament la seva opinió sobre diversos assumptes, de forma desordenada i des d’una perspectiva humanística i renaixentista. El desordre, però, ve unit al desig de l’autor d’escriure amb un estil planer i didàctic, fàcil d’entendre.

            En un treball d’aquestes característiques, no és necessari ni raonable aprofundir en el coneixement del gènere, però sí que cal tenir presents diversos noms, els quals poden guiar el lector en una posterior ampliació del contingut. Així doncs, trobem en els darrers cinc-cents anys noms com els de Montesquieu (Revolució Francesa); Miguel de Unamuno, Azorín, Heinrich Heine, Thomas Carlyle, Cesare Pavese, Thomas Mann, Albert Camus, etc (segles XIX i XX). En l’àmbit de la llengua catalana, però, hem treballat només dos assagistes, molt importants a fi d’acabar de comprendre la literatura i la societat catalanes en el segle XX: Joan Fuster i Joan Francesc Mira.

4.b.VI. Carme Riera

 Vida. Carme Riera Guilera va néixer a Palma de Mallorca el 12 de gener de 1948. El seu pare era mallorquí i la seva mare catalana. Als vuit anys ja començava a escriure diferents històries inspirades en les que la seva àvia Caterina Estada li contava, fins i tot, als dotze ja feia poemes i algun conte en castellà. Estudià primària en el colegi Sagrat Cor i va anar a l'Institut Joan Alcover, on la seva professora Aina Moll la va animar a escriure en català.

La seva infància i adolescència la va viure en la seva mateixa ciutat natal i no va ser fins a l'any 1965 que va marxar a Barcelona per estudiar filologia hispànica a la Universitat Autònoma de Barcelona, de la qual és catedràtica fins el dia d'avui. Es llicencià en 1970 i es casà amb Francisco Llinás, un professor del qual estava enamorada, en aquest mateix any va ser quan José Manuel Blecua la contracta per donar classes. Participà en mobilitzacions estudiantils contra el franquisme, la guerra del Vietnam i en l'incipient del moviment feminista.Quan va néixer el seu fill Ferran, va començar la seva carrera literària escrivint relats.

El gran bagatge lector de Carme Riera està format per diferents referències, entre elles cal destacar Safó, Petrarca, Goethe i Virgina Woolf a nivell més internacional, i autors de literatura castellana que van influir en la seva formació acadèmica foren Cervantes, Clarín, Laforet, Valle-Inclán, Gil de Biedma... Caterina Albert i Mercè Rodoreda foren dues escriptores on Riera va situar les seves arrels de la narrativa de les rondalles mallorquines. En el 2013 es va convertir en la vuitena dona que va ocupar un lloc en la RAE.

VÍDEO: Entrevista a Carme Riera

Obra. El 1974 va publicar una narració curta, Te deix, amor, la mar com a penyora amb la que va guanyar el premi de narració curta Puig i Llensa, ja que va tenir una gran repercussió amb temes tabú, com l'amor entre les dones.

 El va seguir un segon volum de narracions, Jo pos per testimoni les gavines (1977). Amb la seva primera novel·la va guanyar el premi Prudenci Bertrana, publicada al 1980, Una primavera per a Domenico Guarini. I al següent any, va publicar Epitelis tendríssims caracteritzar pel gènere eròtic.

Va guanyar el premi Ramon Llull amb Joc de miralls el 1989. Però la seva obra més guardonada va ser Dins el darrer blau (1994) amb la que va guanyar diferents premis, es tractava d'una novel·la històrica que va se traduida a l'italià per Francesco Ardolino. Va encararse cap el guionatge amb Es diu Maria Puig la meva mare?. I va seguir amb aquest gènere amb dos guions més per a la televisió. També va guanyar un públic lector infantil, amb obres com Quasi bé un conte, la vida de Ramon Llull (1980). Va seguir amb altres novel·les castellanes i al març de 1994 va ser nomenada Escriptora del Mes de la Institució de les Lletres catalanes.Amb Cap al cel obert va guanyar el premi Crítica Serra d'Or el 2000. En aquest any, la Generalitat de Catalunya li concedeix la Creu de Sant Jordi. 

4. b. IV. Terenci Moix

Vida. Terenci Moix es tracta del pseudònim de Ramon Moix i Meseguer, novel·lista destacat que escrivia tant en català com en castellà. Va néixer el 5 de gener de 1942 a Barcelona. Les seves aspiracions el van portar a estudiar Comerç, Dibuix i Art Dramàtic, a més d’exercir diferents professions. Amb només vint anys es va traslladar a París i va publicar dues novel·les policíaques l’any 1963 –gràcies a una formació autodidacte i anàrquica-  amb el pseudònim de Ray Sorel. Un any més tard, va viatjar fins a Londres on va escriure la seva primera novel·la d’èxit: La torre dels vicis capitals, la qual no es va publicar fins el 1968.

            Aquest gran escriptor i reconegut cinèfil  que era obertament homosexual, va participar en tertúlies televisives i es va manifestar amb freqüència respecte al tema de la sexualitat. Van ser famosos alguns dels seus enfrontaments contra el que percebia com manifestacions homofòbiques, sent exemple d'això les seves dures crítiques al Nobel de Literatura Camilo José Cela. Pel que fa al periodisme, va col·laborar amb el Tele/eXpres, Tele-Estel, El Correo Catalán, Destino, Nuevos Fotogramas, Serra d'Or i El País.

            Va morir l'abril de 2003 fumant, d'un emfisema pulmonar per la seva addicció al tabac. Les cendres de l'escriptor van ser dispersades entre la badia d'Alexandria, no lluny del llegendari Far, i el carrer de Joaquim Costa del barri del Raval de Barcelona, on va néixer. El 22 d'abril de 2005 es van iniciar els premis Terenci Moix. El mateix any també van començar el Premi Terenci Moix de Narrativa Gai i Lèsbica Fundación Arena.

Obra. Abans de publicar La torre dels vicis capitals (1968), va editar –com ja hem mencionat– dues novel·les de caire policíac: Besaré tu cadàver (1963) y Han matado a una rubia (1963).

            La seva obra navega entre la crítica i la mitificació de la cultura catalana, els valors de l'època franquista, l'educació religiosa i el sexe (ja que segons explica va estudiar en col·legis de capellans) i una incommensurable devoció per la història d'Egipte imbuint-se de ple en el món del cinema. Per aquest fet les seves novel·les més cèlebres es basen en amors i desamors durant l'imperi faraònic. Dos bons exemples en són No digas que fue un sueño (1986) amb més d'un milió d'exemplars i amb un Premi Planeta i la seva continuació: El somni d'Alexandria (1988).

            L’any 1992 va publicar El sexe dels àngels, llibre que va originar una gran polèmica en molts sectors catalans per la seva genial sàtira a la cultura catalana. Malgrat tot el 1993 va rebre el guardó la Lletra d'Or per aquesta obra. Va plasmar la seva biografia en una trilogia denominada Memòrias del peso de la paja.   Altres obres que destaquen són: Onades sobre una roca deserta (1969), El dia que va morir Marilyn (1969), Lilí Barcelona i altres travestis: tots els contes (1978), La herida de la esfinge (1991), Venus Bonaparte (1994). La seva última novel·la fou El arpista ciego, publicada el 2002.

Juan Bonilla parla de l'autor

4.b.III. Montserrat Roig

Vida. Montserrat Roig va néixer a Barcelona el 1946. Va ser la sisena de set germans, i com ella deia, “vaig començar a escriure perquè es fixessin en mi, perquè veiessin que jo existia”. Llicenciada en filologia romànica, va ser durant tota la vida una incansable lluitadora per les causes feminista i revolucionària, va col·laborar amb nombroses revistes i programes televisius, i fins la seva mort prematura el 1991 no va deixar la ploma.

            La seva primera publicació va ser la narrativa breu Molt sabó i poca roba... i tan neta que la volen (1971), que va encapçalar una sèrie de tres novel·les: Ramona adéu (1972); El temps de les cireres (1972), que la va consagrar com a escriptora; i L’hora violeta (1980); totes pròpies de la història de diverses generacions de la mateixa família, pertanyent a la petita burgesia de l’Eixample barceloní de finals del segle XIX i fins a la dècada dels setanta del segle XX.

            Com a periodista va col·laborar i escriure articles a les revistes Serra d'Or, Oriflama, El Pont, Presència, L'Avenç, Els Marges, El Món, Cavall Fort, El Temps i en el diari Avui. També va integrar en la llengua castellana a Destino, Mundo, Cuadernos para el Diálogo, i La Calle y Jano. A El País publicà quasi una vintena d’articles entre 1979 i 1989. També va publicar en castellà la traducció de totes les seves obres i els assajos ¿Tiempo de mujer? (1980) i Mujeres hacia un nuevo humanismo (1982). Com a assagista en català destaca Els catalans als camps de concentració nazis (1977). De cara a la televisió, va escriure guions per a TVE de Catalunya, entre els quals destaca Personatges, programa del qual era presentadora.

            El 1989 va publicar les narracions El cant de la joventut i el seu últim llibre, Digues que m’estimes, encara que sigui mentida, una darrera reflexió sobre el fet d’escriure i una mirada als seus conflictes interns. Aquell va ser el punt final als llibres. Durant el temps que va estar ingressada a causa d’un càncer va continuar enviant la seva columna a l’Avui. La seva mort prematura el 1991 va causar una gran commoció al món de les lletres catalanes.

Obra. L’obra de Montserrat Roig i Fransitorra té una influència important de Mercè Rodoreda, i també de Narcís Oller. Roig sempre anava amb la realitat i la veritat bruta per davant, sense falsificar ni el mes mínim detall. Aplicava també la sensibilitat a cadascuna de les seves obres, com es pot comprovar en La veu melodiosa (1987) i L'agulla daurada (1985). Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991 recull les últimes col·laboracions de Roig com a articulista al diari Avui, publicades a títol pòstum.

4.b. II. Jesús Moncada

Vida. Jesús Moncada i Estruga va néixer a Mequinensa l'1 de desembre de 1941. Estudià a Saragossa entre el 1953 i 1958 i darrerament va cursar batxillerat en una escola liberal, al Colegi de Santo Tomás de Aquino, dirigit per un poeta aragonès. Després, continuà els seus estudis amb magisteri i va exercir uns anys fins que va ser soldat. Primer, al regiment d'Artilleria Antiaèria de Calataiud i, després, a la Jefetura del mateix cos a Saragossa. Durant els anys seixanta es dedicà a la pintura i a la literatura a Barcelona, Edmon Vallès va ser qui el va animar. Després va entrar a treballar a l'Editorial Montaner i Simón, on va ser format. Pere Calders el va animar a escriure, va tenir un paper molt important per Moncada, ja que va ser el seu mestre literari, tots dos formaren part de la producció quan havia tornat de l'exili a Mèxic. Es van relacionar amb altres escriptors que també foren exiliats com Avel·lí Artís i Xavier Benguerel que, juntament amb Calders, li van ampliar la visió sobre la guerra civil i les seves conseqüències. Els dos van continuar treballar a l'editorial Montaner i Simón durant dotze anys . Finalment, va morir a Barcelona el 15 de juny del 2005

Obra. Històries de la mà esquerra el va donar a conèixer ja que amb aquest recull de narracions guanyà el premi Joan Santamaria el 1971. A partir de El cafè de la Granota va començar a formar més el seu estil i el seu propi món, situada en l'antiga població de Mequinensa que va ser soterrada per les aigües del riu Ebre. 

La seva primera novel·la fou publicada el 1988, Camí de sirga, que es convertí en una de les novel·les més importants de la narrativa catalana, amb la qual va guanyar el premi Fundació d'Amics de les Arts i de les Lletres de Sabadell. La galeria de les estàtues, publicada el 1992, està situada en una ciutat imaginària, Torrelloba, que està inspirada en la capital de la provícia de Saragossa, on Moncada estudià els anys cinquanta. El 1997 publicà Estremida memòria, amb la que va obtenir els premis Joan Crexells i la Crítica Serra d'Or. Es tracta d'una novel·la d'intriga on l'autor reviu la memòria de l'afusellament d'uns bandolers a Mequinensa que van assaltar el recaptador del Banc d'Espanya a la primera etapa de la Restauració alfonsina. Calaveres atònites és un recull de narracions publicada el 1999 amb històries evocadores i humanes.

Les seves obres oscil·len entre el drama i la comèdia amb humor, ironia i un cert punt satíric.Moltes d'elles han sigut traduides en molts idiomes diferents, fins i tot, ell mateix va traduir algunes obres del castellà, francès i anglès.

VÍDEO: Alexandria amb Jesús Moncada

4. b. I. Baltasar Porcel

Vida. Baltasar Porcel i Pujol fou un escriptor, periodista i crític literari balear. Nascut a Mallorca el 14 de març de 1937, és considerat un dels millors novel·listes de la segona meitat del segle XX, amb un legat importantíssim pel que fa a la literatura catalana.

            Criat en un ambient mariner i pagès, va començar a estudiar Comerç a Palma i en poc temps va començar a treballar en una impremta, lloc que l’acostà a les que foren les seves professions. Més tard, es va traslladar a Barcelona i allà estigué estrictament lligat al món de teatre així com també va començar a escriure articles setmanals al Diario de Barcelona. En l’àmbit del periodisme destaquen les seves col·laboracions en diversos mitjans com per exemple: La Vanguardia, Última Hora i Catalunya Ràdio.

            A partir dels anys seixanta inicià la seva carrera com a narrador, tal com explicarem en la seva obra. Amb tot, cal tenir en compte que Baltasar Porcel va néixer durant la Guerra Civil i va viure la Dictadura de Franco però res d’això va suposar un trencament amb una vida anterior ni va haver d’exiliar-se. Això és un tret molt important que  el diferencia –a ell i a tots els que vénen a continuació– els autors catalans que van viure la preguerra, la guerra i la postguerra i això es reflecteix en la literatura de cadascú. L’1 de juliol de 2009 va morir a causa d’un tumor cerebral. Les seves despulles foren traslladades a Mallorca, la terra que el va veure néixer.

Obra. Baltasar Porcel va destacar en assajos, llibres de viatges i biografia però amb la seva obra narrativa va bastir un món mediterrani i aventurer, del qual sobresurten les narracions del cicle d'Andratx, d'un marcat to elegíac. A partir de la mitificació tràgica i poètica del seu poble nadiu, articula una metàfora de l'ésser humà, de les seves passions, de la lluita per forjar-se un destí. El gruix de la seva obra narrativa és format per Solnegre (1961), La lluna i el "Cala Llamp" (1963), novel·les que reflecteixen el món balear, rural i mariner. Més endavant, amb la publicació d'Els argonautes (1968), presentà el microcosmos mític sobre el qual es bastí bona part de la narrativa posterior, com ara Difunts sota els ametllers en flor (1970), Cavalls cap a la fosca (1975) i Les primaveres i les tardors (1986).

            Amb el recull de contes Reivindicació de la vídua Txing (1977), la seva obra, sense abandonar la part mítica, es fiu més cosmopolita, així com a Les pomes d'or (1980), Els dies immortals (1984) i El misteri de l'alzinar (1982). D'altra banda, en les novel·les El divorci de Berta Barca (1989), Lola i els peixos morts (1993) i Ulisses a alta mar (1997) es va decantar per la sàtira d'una certa societat, revestida d’observacions i reflexions crítiques sobre la realitat més immediata.

            Les seves últimes obres van ser: El cor del senglar (2000), on desplega un món aventurer, visceral, brillant i misteriós; L'Emperador o l'ull del vent (2001); Olympia a mitjanit (2004) i Cada castell i totes les ombres (2008). 

Contingut multimèdia.

Clic aquí per accedir a una entrevista breu amb l'autor

Clic aquí per veure una entrevista amb Baltasar Porcel

4. a. Context històric: Transició i democràcia (1975-actualitat)

Oficialitzada la mort del dictador Franco per Arias Navarro en el conegut missatge televisiu en què el president del Govern llegia el testament polític del difunt, el rei Joan Carles I és proclamat Cap de l’Estat. Llavors comença el procés conegut com a Transició, àmpliament discutit; no obstant, nosaltres ens limitem a aportar un breu apunt informatiu, sense intenció interpretativa.

            Els camins polítics a triar eren tres: el continuisme del règim franquista (acceptat pel sector “dur” de la dictadura), la ruptura total i la instauració de la democràcia (demandada pels comunistes, principalment), o la reforma progressiva, passant del sistema franquista al democràtic (adoptada pels socialistes i els aperturistes franquistes). Finalment, el rei decideix partir de les reformes per arribar a l’abandonament del franquisme. Arias Navarro presideix el govern fins el juliol del 1976, quan dimiteix per la impossibilitat d’adoptar mesures continuistes. El mateix juliol del 1976, Joan Carles I nomena Adolfo Suárez president del Govern, i amb ell i Fernández Miranda (qui presideix el Consell del Regne) comencen les reformes.

            Al desembre del 1976 és ratificada en un referèndum la decisió governamental de desfer-se de les Corts franquistes i crear dues estructures, el Congrés i el Senat, on els representats escollits a les eleccions haurien de governar el país. Al febrer del 1977 són legalitzats els partits polítics, menys el Partit Comunista (PC), que ha d’esperar a l’abril. També comencen a restablir-se les estructures autonòmiques catalanes i basques, i el 15 de juny del 1977 es celebren les primeres eleccions generals des de la República. Unió de Centre Democràtic (UCD), amb Adolfo Suárez a la presidència, valida el seu poder amb la victòria. Al 1978 s’elabora i aprova la Constitució Espanyola, i al desembre és ratificada pel poble espanyol amb una amplíssima majoria (87,9% dels vots). La nova regulació legal preveu el manteniment de la monarquia, la democràcia, els drets i la divisió territorial en autonomies.

            Havent constituït les bases del sistema democràtic espanyol, el govern presidit per Suárez torna a convocar eleccions al març del 1979, on torna a guanyar la UCD. A Catalunya, però, Convergència i Unió (CiU) obté el poder, amb Jordi Pujol com a president, el 1980, començant un llarg període de govern nacionalista que no acabarà fins el 2003. Davant els problemes polítics, Suárez dimiteix al 1981, i Calvo Sotelo pren el poder de manera accidentada (el conegut 23-F, el cop d’Estat fallit dels militars). El 1982, però, el poder d’Unió de Centre Democràtic conclou per no tornar mai. En el seu lloc, el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), comanat per Felipe González, estabilitza el govern espanyol i es manté en el poder durant catorze anys. Durant aquest període es produeixen diverses reformes (educativa, fiscal,...), a més d’intensificar-se la industrialització i la integració en la UE i la OTAN. A Catalunya, cal destacar la celebració de les Olimpíades a Barcelona l’any 1992. L’any 1996, el govern canvia de signe i és el Partit Popular (PP), liderat per José María Aznar, qui ostenta el poder fins el 2004. Aquest període ve marcat per les privatitzacions i el conflicte militar (guerra d’Iraq). Finalment, el 2004 torna el PSOE al govern, mantenint-se fins el 2011 i determinant el inici de la crisi que encara avui dia és present (iniciada amb l’explosió de l’anomenada bombolla immobiliària). Des del 2011, el govern és en mans del PP.

3.c.II. Anys 60: literatura fantàstica

Antecedents:La literatura fantàstica té els seus orígens en la mitologia egípcia i grecoromana, on s’expliquen fets sobrenaturals i un destí designat per forces totpoderosos. Cal destacar abans que res que la definició de “literatura fantàstica” és molt imprecisa i confusa, de manera que no n’hi ha cap de fixa.

Causes: En trànsit entre els segles XIX i XX, el món occidental es va revolucionar des de tots els camps del saber: les ciències humanes amb Marx; la filosofia amb Nietzshe; la psicologia amb Freud i la física amb Einstein. Aquests canvis van afectar a la literatura capgirant la concepció de la realitat com s’havia conegut fins al moment. Els escriptors s’inspiren en la mitologia, com és el cas de H.P. Lovecraft, o en fets sobrenaturals, dels quals es exemple Kafka amb La metamorfosi.

Literatura fantàstica a Catalunya: El neofantàstic s’associa sovint amb el realisme màgic, que és propi del boom d’escriptors llatinoamericans amb el referent de Gabriel García Márquez per  Cien años de soledad.  Tot i aquest reconeixement principalment destinat als de l’altra banda del bassa, a casa nostra també hi ha hagut - i hi ha – presència de literatura fantàstica, tot i que menys reconeguda. Noms com Martí Genís i Aguilar, Raimon Casellas, Joaquim Ruyra, Diego Ruiz, Joan Santamaria, Ernest Martínez Ferrando, Joan Duch, C.A. Jordana, J.V. Foix, Agustí Esclatasans, Ferran Canyameres, Joan Oliver, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Joan perucho i Jordi Sarsanedas en recorden aquesta part del nostre patrimoni quasi negligida per la història

Conseqüències: Aquest gènere ens ha deixat a la literatura catalana obres com Les històries naturals, de Joan Puchero, L’illa de les taronges, de Jaume Fuster, i hi ha qui també classifica en aquest apartat la novel·la mítica de Manuel de Pedrolo Mecanoscrit del segon origen. Pel que fa a la similitud entre literatura fantàstica i realisme màgic caldria citar indiscutiblement a Pere Calders, qui va viure durant vint-i-tres anys de la seva vida a Mèxic, on va contactar amb aquest darrer gènere literari.

3.c.I. Anys 60: realisme històric

Antecedents: Durant la Guerra Civil Espanyola i la postguerra, la publicació en català va ser tan reduïda que podria considerar-se nul·la. Ningú no publicava en català a causa de les represàlies que hi havia per part del règim franquista. Tot i així alguns escrivien en secret i es feien tertúlies literaries clandestines.Amb això, alguns es van plantejar cap a la dècada dels 50 un renovació de la literatura catalana, un vertader boom literari que trenques amb els esquemes que hi havien fins llavors.

Causes: Hi havia una evident necessitat de renovació de la literatura catalana de com es coneixia llavors. A les dècades dels 50 i 60 va reaparèixer el realisme, i la seva màxima formulació va ser en l’obra crítica de Josep M.Castellet i Joaquim Molas, els quals publicaren l’antologia Poesia catalana del segle XX (1963) partint d'una metodologia marxista d'anàlisi literària. D’aquesta manera van reinterpretaven la tradició poètica i proposaven les noves línies de creació. Els primers aires de renovació varen sorgir de Destino(1954), de Josep Mª Espinàs, Com ganivets o flames i La rambla de les Flors (1955) de Jordi Sarsanedas, que retractava un llenguatge vulgar que feia la trama més directa i realista.

El període: Les bases del realisme històric van ser el marxisme, Sarte i corrents sociològics anglosaxons. Es promulgava com una literatura compromesa socialment i políticament; era un intent d’inserir en el treball intel·lectual literari i en la recuperació política del país, en contra del règim franquista. En la poesia s'hi relacionen Vicent Andrés i Estellés, Francesc Vallverdú, Miquel Bauçà, Francesc Parcersiras; la novel·la, influïda pels corrents nord-americans d'entreguerres i pels italians de postguerra, té a autors representatius com ara Josep Maria Espinàs, Manuel de Pedrolo i Baltasar Porcel; per part del teatre trobem l'aparició del neorealisme amb autors com ara Benet i Jornet i, d'una altra banda, la introducció del teatre èpic de Bertolt Brecht portada a terme per Ricard Salvat, entre d'altres, i que influí joves autors com Jordi Teixidor i Jaume Melendres.

Conseqüències: Amb els mateixos ideals del realisme màgic, van sorgir les revistes Serra d’Or  i Poemes.

3.b.III. Pere Calders

Vida. Pere Calders, nascut a Barcelona el 29 de setembre del 1912, fou fill únic en el matrimoni de Vincenç Calders i Teresa Rusiñol. El seu pare era un escriptor modernista, així doncs, Calders va ser influenciat en la seva vocació literària. Els seus primers anys els va viure a prop de Polinyà, tot i que va començar els seus estudis a Barcelona, en l'escola catalana Mossèn Cinto. Allà, el mestre Josep Parunella el va encaminar cap el mateix camí literari. Cal destacar una altra vocació important de Calders: el dibuix. Amb disset anys va entrar en l'Escola Superior de Belles Arts de Barcelona, i va viure del dibuix durant un temps. Ja amb vint anys, va formar part de la redacció del Diari Mercantil, dirigit per Josep Jané i Olivé, que fou el qui el va ajudar a publicar la seva segona obra. En esclatar la Guerra Civil el 1936, Calders va continuar amb les seves dues vocacions, tot i que en el 1937 es va allistar com a voluntari a l'exèrcit republicà per exercir de tècnic cartògraf. En finalitzar la guerra, va ser internat al camp de concentració de Prats de Molló i després al castell de Roissy-en-Brie. Seguidament va ser exiliat a Mèxic, on va formar una altra família amb Rosa Artís. El 10 de decembre de 1962 tornà a Barcelona, i va morir el 21 de juliol de 1994 a causa d'una llarga malaltia.

Vídeo: PERE CALDERS: L'HOME DIBUIXAT

Obra. De la seva bibliografia cal destacar l'ús de la ironia, l'absurd i el component màgic dels elements que formen la seva literatura. La seva primera obra va ser El primer arlequí, escrita amb catorze anys, tot i que fou publicada el 1936. Tot seguit, en el 1933 va publicar el seu primer relat, Història de fantasmes o el capillar “Estrella”, que va aparèixer al diari Avui. Mentre treballava en l'exèrcit va publicar una novel·la curta, La glòria del doctor Larén. També, el 1938 va quedar finalista al Premi Narcís Oller i al Premi Crexells però les dues obres amb les que va participar no es van poder publicar. El 1955 va publicar Cròniques de la veritat oculta.

En tornar a Catalunya guanyà el Premi Sant Jordi per la novel·la L'ombra de l'atzabara. Més endavant, el 1967 va publicar una novel·la ambientada a Mèxic amb el títol de Aquí descansa Nevares. Moltes obres es van traduir a diferents llengües i l'obra més important representada en teatre va ser Antaviana al 1978 pel grup teatral Dagoll Dagom. En aquest any es va publicar Invasió Subtil i altres contes. 

 VÍDEO: Curtmetratge d'Invasió Subtil

3. b. II. Mercè Rodoreda

Vida. Mercè Rodoreda i Gurguí fou una escriptora catalana que va conrear diversos gèneres literaris –com ara el teatre i la poesia- però que destaca en la novel·la i, en segon lloc, en el conte. Nascuda a Barcelona el 10 d’octubre 1908 és considerada l’autora catalana més influent de la contemporaneïtat, tal com ho testifiquen els seus companys de professió i la traducció de les seves obres a nombroses llengües.

            Rodoreda va créixer entre jardins i va tenir la fortuna de comptar amb uns pares amants de l’art, des de la literatura al teatre, passant per la música. A més a més, el seu avi havia sigut redactor a la revista La renaixensa –amb “s” perquè Pompeu Fabra encara no havia normalitzat el català–. Així doncs, el seu entorn familiar i infància van influir moltíssim en la persona en qui posteriorment esdevingué. Tot i que només va cursar els estudis de primària durant la seva infància va llegir clàssics catalans així com Ramon Llull, Jacint Verdaguer, Josep Carner, etc.

            L’any 1928, amb vint anys, es va casar amb el seu oncle Joan –aquí trobem el possible rerefons de la seva novel·la Aloma–, a qui ella sempre havia idealitzat. Un any més tard el matrimoni, instal·lat a Saragossa, va tenir el seu primer i únic fill: Jordi Gurguí i Rodoreda. Negant-se a dependre econòmicament del seu marit, va començar a centrar-se en la seva vocació: escriure. Cada dia es tancava en un colomar blau, on va confeccionar La Plaça del Diamant.

            Durant la Segona República, Mercè Rodoreda va rebre classes a mans de Delfí Dalmau, qui li va proporcionar coneixements de llengües, la va animar a publicar textos i la va involucrar en projectes literaris. Mentre l’autora anava progressant i publicant novel·les, la Guerra Civil esclatà. En el transcurs d’aquesta, es divorcià de Joan i el seu suposat amant, Andreu Nin i Pérez, fou assassinat per la policia soviètica. Enmig de tant dolor finalment hagué de partir, temorosa de que la detinguessin per haver col·laborat amb revistes d’esquerres.

            Era l’hora de l’exili: “S'acabà la guerra, i vam haver de sortir d'Espanya. Jo, no per res, perquè jo no havia fet mai política, però el fet d'haver escrit en català, i per haver col·laborat en revistes, diguem-ne d'esquerres, etcètera, etcètera. I aconsellada per la meva mare, car me'n vaig anar pensant que al pas de tres, quatre o cinc mesos tornaria a casa meva, però després es va anar eternitzant.”

            Mercè Rodoreda va escollir com a destinació França, així com altres artistes van preferir romandre a Catalunya o marxar a països com Mèxic. Durant l’exili va començar una relació amb Armand Obiols. Quan semblava que la situació s’havia estabilitzat, la Segona Guerra Mundial els atrapà. Fugint dels nazis, volien arribar a  Orleans però finalment les circumstàncies van portar a Mercè i els seus amics a Llemotges. Després s’instal·là a Bordeus fins que finalment es va mudar amb Armand a París i posteriorment a Ginebra. Tot i que amb algunes interrupcions, va dedicar gran part de la seva vida a fer allò que estimava: escriure, escriure i escriure.

            Malauradament li van diagnosticar un càncer contra el que ella no va voler lluitar i tal com ella mateixa diu a la novel·la que dona títol a aquest blog: “La mort va fugir pel cor i quan ja no vaig tenir la mort a dintre em vaig morir...” Això succeí el 13 d’abril de l’any 1983.

Breu biografia de Mercè Rodoreda

Obra.  “Les coses eren boniques, la vida no gaire”, escriu Rodoreda a Aloma, l’única novel·la que l’autora va voler rescatar dels seus inicis i la qual va reescriure. I com no, ella és la autora de La Plaça del Diamant, una autèntica joia catalana, així com La mort i la primavera, El carrer de les camèlies, Mirall trencat, Quanta, quanta guerra i Jardí vora el mar. Un tret molt característic de la seva obra és la simbologia, de la mateixa manera que els seus personatges solen ser femenins i un dels temes més tractats és la relació home-dona, sobretot aquella que és tensa i/o impossible. El seu monòleg interior transporta al lector a mons realment meravellosos. Pel que fa als contes, destaquen La meva Cristina i altres contes, Semblava de seda i altres contes i Viatges i flors.

Graffiti al districte de les Corts, Barcelona

3.b.I. Llorenç Villalonga

Vida. Llorenç Villalonga (Palma de Mallorca, 1897-1980) va ser escriptor, metge i psiquiatra. Era fill d’un militar, que es va disgustar quan va voler estudiar medecina en comptes de seguir les passes de son pare. Es va especialitzar en psiquiatria i va acabar treballant a l’Hospital Psiquiàtric de la seva ciutat natal.

            La seva carrera literària va començar amb uns articles al diari Día sota el pseudònim de Dhey, que va utilitzar en les seves primeres novel·les. Des d’aquell moment es van fer notables els seus ideals anticatalanistes i antirepublicans. La seva primera novel·la, Mort de dama (1931), va causar polèmica a la crítica de l’època, perquè es tractava d’una forta crítica a la societat mallorquina d’aquells dies. El 1934 va fundar el magazine Brisas, que va dirigir durant dos anys amb el seu germà Miquel. Allà va publicar les seves primeres obres, inspirades la majoria en la relació sentimental que mantenia amb la poeta cubana Emília Bernal. Una de les obres fou la peça teatral Fedra (1932).

            En començar la guerra es va unir a la Falange Espanyola, on feia escrits propagandístics. Després de la Segona Guerra Mundial destaca la que va ser la seva novel·la més important, Bearn o La casa de les nines, que va veure la llum el 1956 en castellà; el 1961 es va traduir al català, i finalment, tres anys més tard, va rebre el reconeixement mundial en ser traduïda a quasi totes les llengües europees, al vietnamita i al xinès. Als anys 70 començà a donar suport a la cultura catalana, canviant així la seva anterior postura ideològica. Va ampliar les seves col·laboracions en la premsa de Barcelona (El Correo Catalán, Destino) i va escriure més novel·les, ja totes en català. 

Villalonga va morir a la seva ciutat, Palma, als 82 anys.

Obra. Els seus estudis en psiquiatria el van ajudar en l’anàlisi psicològic dels seus personatges, tot i que va rebre influència de l’escriptor Marcel Proust. En general, l’obra de Llorenç Villalonga està impregnada de la nostàlgia per l’antiga aristocràcia mallorquina, i en aquest sentit a seva novel·la principal (Bearn o La casa de les nines) ha estat acusada de plagiar la novel·la Il gatopardo de Giuseppe Tomasi di Lampedusa.

Vídeo: Mort de Dama, representació al TNC