4. a. Context històric: Transició i democràcia (1975-actualitat)

Oficialitzada la mort del dictador Franco per Arias Navarro en el conegut missatge televisiu en què el president del Govern llegia el testament polític del difunt, el rei Joan Carles I és proclamat Cap de l’Estat. Llavors comença el procés conegut com a Transició, àmpliament discutit; no obstant, nosaltres ens limitem a aportar un breu apunt informatiu, sense intenció interpretativa.

            Els camins polítics a triar eren tres: el continuisme del règim franquista (acceptat pel sector “dur” de la dictadura), la ruptura total i la instauració de la democràcia (demandada pels comunistes, principalment), o la reforma progressiva, passant del sistema franquista al democràtic (adoptada pels socialistes i els aperturistes franquistes). Finalment, el rei decideix partir de les reformes per arribar a l’abandonament del franquisme. Arias Navarro presideix el govern fins el juliol del 1976, quan dimiteix per la impossibilitat d’adoptar mesures continuistes. El mateix juliol del 1976, Joan Carles I nomena Adolfo Suárez president del Govern, i amb ell i Fernández Miranda (qui presideix el Consell del Regne) comencen les reformes.

            Al desembre del 1976 és ratificada en un referèndum la decisió governamental de desfer-se de les Corts franquistes i crear dues estructures, el Congrés i el Senat, on els representats escollits a les eleccions haurien de governar el país. Al febrer del 1977 són legalitzats els partits polítics, menys el Partit Comunista (PC), que ha d’esperar a l’abril. També comencen a restablir-se les estructures autonòmiques catalanes i basques, i el 15 de juny del 1977 es celebren les primeres eleccions generals des de la República. Unió de Centre Democràtic (UCD), amb Adolfo Suárez a la presidència, valida el seu poder amb la victòria. Al 1978 s’elabora i aprova la Constitució Espanyola, i al desembre és ratificada pel poble espanyol amb una amplíssima majoria (87,9% dels vots). La nova regulació legal preveu el manteniment de la monarquia, la democràcia, els drets i la divisió territorial en autonomies.

            Havent constituït les bases del sistema democràtic espanyol, el govern presidit per Suárez torna a convocar eleccions al març del 1979, on torna a guanyar la UCD. A Catalunya, però, Convergència i Unió (CiU) obté el poder, amb Jordi Pujol com a president, el 1980, començant un llarg període de govern nacionalista que no acabarà fins el 2003. Davant els problemes polítics, Suárez dimiteix al 1981, i Calvo Sotelo pren el poder de manera accidentada (el conegut 23-F, el cop d’Estat fallit dels militars). El 1982, però, el poder d’Unió de Centre Democràtic conclou per no tornar mai. En el seu lloc, el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), comanat per Felipe González, estabilitza el govern espanyol i es manté en el poder durant catorze anys. Durant aquest període es produeixen diverses reformes (educativa, fiscal,...), a més d’intensificar-se la industrialització i la integració en la UE i la OTAN. A Catalunya, cal destacar la celebració de les Olimpíades a Barcelona l’any 1992. L’any 1996, el govern canvia de signe i és el Partit Popular (PP), liderat per José María Aznar, qui ostenta el poder fins el 2004. Aquest període ve marcat per les privatitzacions i el conflicte militar (guerra d’Iraq). Finalment, el 2004 torna el PSOE al govern, mantenint-se fins el 2011 i determinant el inici de la crisi que encara avui dia és present (iniciada amb l’explosió de l’anomenada bombolla immobiliària). Des del 2011, el govern és en mans del PP.

3.c.II. Anys 60: literatura fantàstica

Antecedents:La literatura fantàstica té els seus orígens en la mitologia egípcia i grecoromana, on s’expliquen fets sobrenaturals i un destí designat per forces totpoderosos. Cal destacar abans que res que la definició de “literatura fantàstica” és molt imprecisa i confusa, de manera que no n’hi ha cap de fixa.

Causes: En trànsit entre els segles XIX i XX, el món occidental es va revolucionar des de tots els camps del saber: les ciències humanes amb Marx; la filosofia amb Nietzshe; la psicologia amb Freud i la física amb Einstein. Aquests canvis van afectar a la literatura capgirant la concepció de la realitat com s’havia conegut fins al moment. Els escriptors s’inspiren en la mitologia, com és el cas de H.P. Lovecraft, o en fets sobrenaturals, dels quals es exemple Kafka amb La metamorfosi.

Literatura fantàstica a Catalunya: El neofantàstic s’associa sovint amb el realisme màgic, que és propi del boom d’escriptors llatinoamericans amb el referent de Gabriel García Márquez per  Cien años de soledad.  Tot i aquest reconeixement principalment destinat als de l’altra banda del bassa, a casa nostra també hi ha hagut - i hi ha – presència de literatura fantàstica, tot i que menys reconeguda. Noms com Martí Genís i Aguilar, Raimon Casellas, Joaquim Ruyra, Diego Ruiz, Joan Santamaria, Ernest Martínez Ferrando, Joan Duch, C.A. Jordana, J.V. Foix, Agustí Esclatasans, Ferran Canyameres, Joan Oliver, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Joan perucho i Jordi Sarsanedas en recorden aquesta part del nostre patrimoni quasi negligida per la història

Conseqüències: Aquest gènere ens ha deixat a la literatura catalana obres com Les històries naturals, de Joan Puchero, L’illa de les taronges, de Jaume Fuster, i hi ha qui també classifica en aquest apartat la novel·la mítica de Manuel de Pedrolo Mecanoscrit del segon origen. Pel que fa a la similitud entre literatura fantàstica i realisme màgic caldria citar indiscutiblement a Pere Calders, qui va viure durant vint-i-tres anys de la seva vida a Mèxic, on va contactar amb aquest darrer gènere literari.

3.c.I. Anys 60: realisme històric

Antecedents: Durant la Guerra Civil Espanyola i la postguerra, la publicació en català va ser tan reduïda que podria considerar-se nul·la. Ningú no publicava en català a causa de les represàlies que hi havia per part del règim franquista. Tot i així alguns escrivien en secret i es feien tertúlies literaries clandestines.Amb això, alguns es van plantejar cap a la dècada dels 50 un renovació de la literatura catalana, un vertader boom literari que trenques amb els esquemes que hi havien fins llavors.

Causes: Hi havia una evident necessitat de renovació de la literatura catalana de com es coneixia llavors. A les dècades dels 50 i 60 va reaparèixer el realisme, i la seva màxima formulació va ser en l’obra crítica de Josep M.Castellet i Joaquim Molas, els quals publicaren l’antologia Poesia catalana del segle XX (1963) partint d'una metodologia marxista d'anàlisi literària. D’aquesta manera van reinterpretaven la tradició poètica i proposaven les noves línies de creació. Els primers aires de renovació varen sorgir de Destino(1954), de Josep Mª Espinàs, Com ganivets o flames i La rambla de les Flors (1955) de Jordi Sarsanedas, que retractava un llenguatge vulgar que feia la trama més directa i realista.

El període: Les bases del realisme històric van ser el marxisme, Sarte i corrents sociològics anglosaxons. Es promulgava com una literatura compromesa socialment i políticament; era un intent d’inserir en el treball intel·lectual literari i en la recuperació política del país, en contra del règim franquista. En la poesia s'hi relacionen Vicent Andrés i Estellés, Francesc Vallverdú, Miquel Bauçà, Francesc Parcersiras; la novel·la, influïda pels corrents nord-americans d'entreguerres i pels italians de postguerra, té a autors representatius com ara Josep Maria Espinàs, Manuel de Pedrolo i Baltasar Porcel; per part del teatre trobem l'aparició del neorealisme amb autors com ara Benet i Jornet i, d'una altra banda, la introducció del teatre èpic de Bertolt Brecht portada a terme per Ricard Salvat, entre d'altres, i que influí joves autors com Jordi Teixidor i Jaume Melendres.

Conseqüències: Amb els mateixos ideals del realisme màgic, van sorgir les revistes Serra d’Or  i Poemes.

3.b.III. Pere Calders

Vida. Pere Calders, nascut a Barcelona el 29 de setembre del 1912, fou fill únic en el matrimoni de Vincenç Calders i Teresa Rusiñol. El seu pare era un escriptor modernista, així doncs, Calders va ser influenciat en la seva vocació literària. Els seus primers anys els va viure a prop de Polinyà, tot i que va començar els seus estudis a Barcelona, en l'escola catalana Mossèn Cinto. Allà, el mestre Josep Parunella el va encaminar cap el mateix camí literari. Cal destacar una altra vocació important de Calders: el dibuix. Amb disset anys va entrar en l'Escola Superior de Belles Arts de Barcelona, i va viure del dibuix durant un temps. Ja amb vint anys, va formar part de la redacció del Diari Mercantil, dirigit per Josep Jané i Olivé, que fou el qui el va ajudar a publicar la seva segona obra. En esclatar la Guerra Civil el 1936, Calders va continuar amb les seves dues vocacions, tot i que en el 1937 es va allistar com a voluntari a l'exèrcit republicà per exercir de tècnic cartògraf. En finalitzar la guerra, va ser internat al camp de concentració de Prats de Molló i després al castell de Roissy-en-Brie. Seguidament va ser exiliat a Mèxic, on va formar una altra família amb Rosa Artís. El 10 de decembre de 1962 tornà a Barcelona, i va morir el 21 de juliol de 1994 a causa d'una llarga malaltia.

Vídeo: PERE CALDERS: L'HOME DIBUIXAT

Obra. De la seva bibliografia cal destacar l'ús de la ironia, l'absurd i el component màgic dels elements que formen la seva literatura. La seva primera obra va ser El primer arlequí, escrita amb catorze anys, tot i que fou publicada el 1936. Tot seguit, en el 1933 va publicar el seu primer relat, Història de fantasmes o el capillar “Estrella”, que va aparèixer al diari Avui. Mentre treballava en l'exèrcit va publicar una novel·la curta, La glòria del doctor Larén. També, el 1938 va quedar finalista al Premi Narcís Oller i al Premi Crexells però les dues obres amb les que va participar no es van poder publicar. El 1955 va publicar Cròniques de la veritat oculta.

En tornar a Catalunya guanyà el Premi Sant Jordi per la novel·la L'ombra de l'atzabara. Més endavant, el 1967 va publicar una novel·la ambientada a Mèxic amb el títol de Aquí descansa Nevares. Moltes obres es van traduir a diferents llengües i l'obra més important representada en teatre va ser Antaviana al 1978 pel grup teatral Dagoll Dagom. En aquest any es va publicar Invasió Subtil i altres contes. 

 VÍDEO: Curtmetratge d'Invasió Subtil

3. b. II. Mercè Rodoreda

Vida. Mercè Rodoreda i Gurguí fou una escriptora catalana que va conrear diversos gèneres literaris –com ara el teatre i la poesia- però que destaca en la novel·la i, en segon lloc, en el conte. Nascuda a Barcelona el 10 d’octubre 1908 és considerada l’autora catalana més influent de la contemporaneïtat, tal com ho testifiquen els seus companys de professió i la traducció de les seves obres a nombroses llengües.

            Rodoreda va créixer entre jardins i va tenir la fortuna de comptar amb uns pares amants de l’art, des de la literatura al teatre, passant per la música. A més a més, el seu avi havia sigut redactor a la revista La renaixensa –amb “s” perquè Pompeu Fabra encara no havia normalitzat el català–. Així doncs, el seu entorn familiar i infància van influir moltíssim en la persona en qui posteriorment esdevingué. Tot i que només va cursar els estudis de primària durant la seva infància va llegir clàssics catalans així com Ramon Llull, Jacint Verdaguer, Josep Carner, etc.

            L’any 1928, amb vint anys, es va casar amb el seu oncle Joan –aquí trobem el possible rerefons de la seva novel·la Aloma–, a qui ella sempre havia idealitzat. Un any més tard el matrimoni, instal·lat a Saragossa, va tenir el seu primer i únic fill: Jordi Gurguí i Rodoreda. Negant-se a dependre econòmicament del seu marit, va començar a centrar-se en la seva vocació: escriure. Cada dia es tancava en un colomar blau, on va confeccionar La Plaça del Diamant.

            Durant la Segona República, Mercè Rodoreda va rebre classes a mans de Delfí Dalmau, qui li va proporcionar coneixements de llengües, la va animar a publicar textos i la va involucrar en projectes literaris. Mentre l’autora anava progressant i publicant novel·les, la Guerra Civil esclatà. En el transcurs d’aquesta, es divorcià de Joan i el seu suposat amant, Andreu Nin i Pérez, fou assassinat per la policia soviètica. Enmig de tant dolor finalment hagué de partir, temorosa de que la detinguessin per haver col·laborat amb revistes d’esquerres.

            Era l’hora de l’exili: “S'acabà la guerra, i vam haver de sortir d'Espanya. Jo, no per res, perquè jo no havia fet mai política, però el fet d'haver escrit en català, i per haver col·laborat en revistes, diguem-ne d'esquerres, etcètera, etcètera. I aconsellada per la meva mare, car me'n vaig anar pensant que al pas de tres, quatre o cinc mesos tornaria a casa meva, però després es va anar eternitzant.”

            Mercè Rodoreda va escollir com a destinació França, així com altres artistes van preferir romandre a Catalunya o marxar a països com Mèxic. Durant l’exili va començar una relació amb Armand Obiols. Quan semblava que la situació s’havia estabilitzat, la Segona Guerra Mundial els atrapà. Fugint dels nazis, volien arribar a  Orleans però finalment les circumstàncies van portar a Mercè i els seus amics a Llemotges. Després s’instal·là a Bordeus fins que finalment es va mudar amb Armand a París i posteriorment a Ginebra. Tot i que amb algunes interrupcions, va dedicar gran part de la seva vida a fer allò que estimava: escriure, escriure i escriure.

            Malauradament li van diagnosticar un càncer contra el que ella no va voler lluitar i tal com ella mateixa diu a la novel·la que dona títol a aquest blog: “La mort va fugir pel cor i quan ja no vaig tenir la mort a dintre em vaig morir...” Això succeí el 13 d’abril de l’any 1983.

Breu biografia de Mercè Rodoreda

Obra.  “Les coses eren boniques, la vida no gaire”, escriu Rodoreda a Aloma, l’única novel·la que l’autora va voler rescatar dels seus inicis i la qual va reescriure. I com no, ella és la autora de La Plaça del Diamant, una autèntica joia catalana, així com La mort i la primavera, El carrer de les camèlies, Mirall trencat, Quanta, quanta guerra i Jardí vora el mar. Un tret molt característic de la seva obra és la simbologia, de la mateixa manera que els seus personatges solen ser femenins i un dels temes més tractats és la relació home-dona, sobretot aquella que és tensa i/o impossible. El seu monòleg interior transporta al lector a mons realment meravellosos. Pel que fa als contes, destaquen La meva Cristina i altres contes, Semblava de seda i altres contes i Viatges i flors.

Graffiti al districte de les Corts, Barcelona

3.b.I. Llorenç Villalonga

Vida. Llorenç Villalonga (Palma de Mallorca, 1897-1980) va ser escriptor, metge i psiquiatra. Era fill d’un militar, que es va disgustar quan va voler estudiar medecina en comptes de seguir les passes de son pare. Es va especialitzar en psiquiatria i va acabar treballant a l’Hospital Psiquiàtric de la seva ciutat natal.

            La seva carrera literària va començar amb uns articles al diari Día sota el pseudònim de Dhey, que va utilitzar en les seves primeres novel·les. Des d’aquell moment es van fer notables els seus ideals anticatalanistes i antirepublicans. La seva primera novel·la, Mort de dama (1931), va causar polèmica a la crítica de l’època, perquè es tractava d’una forta crítica a la societat mallorquina d’aquells dies. El 1934 va fundar el magazine Brisas, que va dirigir durant dos anys amb el seu germà Miquel. Allà va publicar les seves primeres obres, inspirades la majoria en la relació sentimental que mantenia amb la poeta cubana Emília Bernal. Una de les obres fou la peça teatral Fedra (1932).

            En començar la guerra es va unir a la Falange Espanyola, on feia escrits propagandístics. Després de la Segona Guerra Mundial destaca la que va ser la seva novel·la més important, Bearn o La casa de les nines, que va veure la llum el 1956 en castellà; el 1961 es va traduir al català, i finalment, tres anys més tard, va rebre el reconeixement mundial en ser traduïda a quasi totes les llengües europees, al vietnamita i al xinès. Als anys 70 començà a donar suport a la cultura catalana, canviant així la seva anterior postura ideològica. Va ampliar les seves col·laboracions en la premsa de Barcelona (El Correo Catalán, Destino) i va escriure més novel·les, ja totes en català. 

Villalonga va morir a la seva ciutat, Palma, als 82 anys.

Obra. Els seus estudis en psiquiatria el van ajudar en l’anàlisi psicològic dels seus personatges, tot i que va rebre influència de l’escriptor Marcel Proust. En general, l’obra de Llorenç Villalonga està impregnada de la nostàlgia per l’antiga aristocràcia mallorquina, i en aquest sentit a seva novel·la principal (Bearn o La casa de les nines) ha estat acusada de plagiar la novel·la Il gatopardo de Giuseppe Tomasi di Lampedusa.

Vídeo: Mort de Dama, representació al TNC

3. a. Context històric: el franquisme (1939-1975)

Prèviament hem vist com la realitat d’Espanya havia canviat radicalment entre el 1936 i el 1939. El desenvolupament d’una trasbalsadora –a nivell social, cultural, econòmic, polític, etc. – guerra civil va comportar una irreparable fractura social al país, la destrucció del sistema republicà –i la democràcia, les reformes posades en marxa, etc.– i la instauració d’un govern de tendència feixista, però a la mida del context espanyol. Aquest règim autoritari, el qual es perllongà durant trenta-sis anys, és conegut amb el nom de franquisme, car el seu representant únic i omnipotent va ser el general Francisco Franco. Fem ara una exposició sintètica del desenrotllament del govern franquista, dividit en etapes per facilitar-ne la comprensió i tot seguint el model tradicional.

·         1939-1951. Postguerra. El règim troba una Espanya destruïda a nivell físic i social després de la guerra. Els morts i els exiliats constitueixen grans blocs poblacionals, i la fugida d’un bon nombre de tècnics i especialistes comporta un dur període de reconstrucció i reformes sota l’ull de Franco i els governants triats pel mateix dictador. A nivell cultural, els intel·lectuals i escriptors han d’exiliar-se, o evitar qualsevol publicació sospitosa si decideixen quedar-se; a més, l’educació s’estén en l’àmbit privat. A nivell polític, el franquisme determina ja els seus fonaments econòmics (intervencionisme, autarquia) i socials (Seguretat Social, control sindical). A nivell internacional, després de la Segona Guerra Mundial, el franquisme és rebutjat pels vencedors, i Franco respon reforçant el nacionalisme i l’autarquia al país.

·         1952-1959. Apertura. A nivell polític, Espanya s’apropa progressivament als EUA, aconseguint l’entrada a la ONU el 1955. A nivell econòmic, els EUA fan un préstec d’uns seixanta-dos milions de dòlars a Espanya. L’apertura del règim comporta una certa liberalització de l’economia, amb l’expansió de la iniciativa privada i la tecnificació –producte de les importacions–. El 1959 es posa en marxa el Pla d’Estabilització, que assegura l’arribada d’importacions i capital estranger.

·         1959-1973. Consolidació i decadència. Econòmicament, l’economia espanyola s’apropa fermament a la de la resta de països occidentals, afavorint la introducció de factors capitalistes i abandonant totalment l’autarquia. Culturalment i social, la Universitat i la joventut manifesten la voluntat de canvi i el desacord, i l’accés a l’educació i la informació es generalitza, potenciant el sentit crític de la població. Arran d’aquestes transformacions ideològiques, el panorama paral·lel a la legalitat política s’omple de pensadors revolucionaris o liberals, nous sindicats, reclamacions insistents,... factors que van comportar una creixent pressió social al règim autoritari. Els poders ostentats per Franco, però, comencen a decaure als anys setanta, quan Carrero Blanco és nomenat al juny del 1973 president del Govern.

·         1973-1975. Caiguda del règim. El fet decisiu que marca l’inici del final del règim franquista es produeix al desembre del 1973: el grup terrorista ETA assassina el president del Govern, Luis Carrero Blanco, col·locant un artefacte explosiu a l’automòbil de l’implicat. Aquest assumpte provoca la caiguda inevitable del franquisme, instigada pels grups de l’oposició. A més, a nivell econòmic, Espanya s’ha vist afectada per la crisi del petroli iniciada a l’octubre del 1973. El govern presidit per Carlos Arias Navarro fins la mort de Franco al 1975 ha d’enfrontar-se tant a l’amenaça terrorista com a la crisi sistèmica. Finalment, el 20 de novembre del 1975, Francisco Franco mor, i l’Estat passa a estar a mans del rei Joan Carles I, qui marcarà l’inici de la Transició espanyola.

Documental sobre el franquisme (en dos parts. Durada: 60 minuts)

2. La Guerra Civil Espanyola (1936-1939)

Antecedents. Després del final de la dictadura de Primo de Rivera i de la victòria majoritària dels partits republicans a les eleccions municipals del 1931, es produeix l’adveniment de la Segona República Espanyola el 14 d’abril. El rei Alfons XIII marxa d’Espanya, però ja al 1932 (Sanjurjada), el 1933 (anarquistes) i el 1934 (insurrecció socialista a Astúries i proclamació de l’Estat Català) es produeixen revoltes que desestabilitzen el govern republicà. El 1936, el Front Popular (coalició d’esquerres) guanya les eleccions generals, però només pot governar en condicions “normals” (respecte a la legalitat i la Constitució) des del febrer fins al juliol.

Causes. Com en tots els conflictes que es produeixen en grans extensions territorials, les causes varen ser també nombroses, i la suma d’elles va comportar els fets que més tard exposarem. No ens estendrem massa, però podem identificar en termes generals tres grans factors. A nivell econòmic, els grups empresarials temien les reformes dutes a terme pels governs d’esquerres del 1931 i 1936. A més, la situació del país era la d’una economia endarrerida, principalment rural, però amb aspiracions modernitzadores. A nivell polític, les llibertats propugnades pels partits d’esquerra de caire liberal xocaven amb els valors tradicionals que oferí el govern de Franco. A nivell social, existia una forta diferència entre la població urbana i la rural, i això comportà una major polarització de la societat espanyola.

El pronunciament militar. El 18 de juliol, les diverses guarnicions militars distribuïdes per les províncies espanyoles inicien un aixecament violent. Aquest es fonamenta en la declaració de l’”Estat de guerra” per part dels militars (un procediment que havia de conduir-los al govern) i la presa del poder. L’aixecament, planificat durant mesos per diversos generals i primordialment ideològic, va donar pas a la Guerra Civil, ja que bona part de la població, juntament amb el govern d’esquerres espanyol (el Front Popular), va tractar de defensar-se.

Guerra Civil Espanyola (1936-1939). L’aixecament militar va comportar la fractura del poble espanyol en dos bàndols, confrontats ideològicament en tots els àmbits, amb dos models polítics diferents i una idea pròpia per la qual lluitar. Va produir-se una cruenta guerra en la qual van morir prop d’un milió d’espanyols i van haver d’exiliar-se uns altres 440.000. A nivell moral, però, les conseqüències s’han deixat sentir fins als nostres dies, i els problemes nacionalistes i polítics d’Espanya encara són vigents.

            Fem un breu apunt del desenvolupament del conflicte. El 1936, després de l’aixecament, les “dues espanyes” queden representades al mapa: la republicana –i urbana– (Catalunya, València, Múrcia, sud d’Andalusia, Astúries, País Basc), d’una banda; la nacional –i rural– (Castella la Manxa, Castella i Lleó, Galícia, Aragó, Navarra). L’Església va donar suport als sollevats, mentre que van ser les classes mitjanes i baixes les que més defensaren el sistema republicà. Aquest fet va comportar la progressiva derrota republicana, ja que les milícies, l’”exèrcit popular”, no van poder combatre els professionals franquistes.

El desenvolupament de la guerra, per tant, es produeix en condicions desiguals. Mentre que els règims feixistes (Alemanya, Itàlia, Portugal) suporten el sollevament, la Unió Soviètica i les Brigades Internacionals donen força als republicans. Malgrat això, al llarg dels tres anys de conflicte, les ciutats més importants de cada província van caient, i la culminació de l’aixecament es produeix el gener del 1939 amb la presa de Barcelona –i Catalunya, per extensió–. L’1 d’abril, Franco proclama el final de la guerra i la seva victòria (Año de la Victoria).

            Conseqüències. Si la guerra va acabar amb una societat fragmentada en vencedors i vençuts, també les conseqüències van ser totalment diferents per uns i altres. Pels nacionals, l’aixecament militar va triomfar després de tres durs anys de guerra, i va ser instaurat un sistema –en tots els àmbits– de govern de tendència feixista, però a mida de les condicions d’Espanya. Pels republicans, una disjuntiva va obligar-los a triar: o bé l’exili interior (en el qual els partidaris de la República van haver de restar callats al seu propi país, sotmesos a la repressió del nou règim), o bé l’exterior (les dades a partir de les quals redactem el text informen de la sortida de 440.000 espanyols a través de les fronteres pirinenques). En qualsevol cas, Espanya va romandre sota el règim –conegut amb el nom de franquisme– al llarg de trenta-sis anys, fins la mort natural del dictador, Francisco Franco, el 20 de novembre del 1975.

Breu exposició de les causes de la guerra (durada: 4 minuts)

Documental sobre la Guerra Civil Espanyola (durada: 55 minuts)

1. b. V. Josep Pla

Vida. Josep Pla neix el 8 de març del 1897 a Palafrugell (Baix Empordà), en el si d’una família pagesa benestant. Als setze anys marxa a Barcelona com a universitari i obté matrícula d’honor en Dret. Les seves publicacions comencen als vint anys, a les revistes Ofrena i Cenacle. A partir de llavors, l’obra literària de Pla, de caire periodístic, serà abundant, reforçada per uns condicionants sociopolítics altament inestables. Al setembre del 1920, l’escriptor s’incorpora a La Publicitat com a corresponsal a París, i més tard publicarà i escriurà també des de tota Europa, l’Orient Mitjà o Amèrica del Sud. Els seus viatges no són, però l’única font literària. Pla participa en el moviment polític catalanista a partir dels anys vint, inscrivint-se en una línia nacionalista que més tard el farà arribar al conservadorisme de la Lliga Regionalista. Aquesta direcció política el condueix a atacar la República, evitar la confrontació durant la guerra i tornar a la Barcelona ocupada com a director de La Vanguàrdia. El règim franquista, que dura trenta-sis anys, és acceptat per Pla, qui empra el seu temps viatjant i escrivint abundosament. El 1966, però, es produeix un esdeveniment clau: la publicació d’El quadern gris, dins l’Obra completa que comença a publicar l’editorial Destino. El 1975 es reuneix amb els futurs reis d’Espanya al seu mas de Llofriu. Finalment, i després de rebre diverses distincions, Pla mor durant la Diada de Sant Jordi del 1981.

Obra. Per començar a analitzar l’extensíssima obra de Pla, cal esmentar una dada: la seva Obra completa consta de quaranta-quatre volums i unes 29.000 pàgines, més tota l’obra periodística de menor valor literari que no va ser-hi inclosa. Atesa la impossibilitat de tractar aquest contingut, esbossem dos dels principals aspectes de l’obra. En primer lloc, Pla va ésser prosador, i a més d’escriure una novel·la, El carrer Estret, i comptats fracassos mètrics, va redactar milers de pàgines dins del gènere assagístic i periodístic i de la literatura de viatges. La prosa de Pla és amena i fluida, i es caracteritza per posseir una certa cadència poètica –sense arribar a ser barroca–. Aquesta simplicitat poètica, ensems amb el personalisme i el tractament de les emocions de manera desafectada, han fet reeixir l’obra de Pla.

            Pel que fa als continguts planians, és indubtable que la gran obra del seu llegat és El quadern gris (1966). Podem definir-la com un “dietari”, ja que Pla explica fil per randa i dia per dia el desenrotllament de la seva vida des del 8 de març del 1918 fins el 15 de novembre del 1919, al llarg de set-centes pàgines. No obstant, El quadern gris es caracteritza per l’abundància d’elements ficticis, els quals es barregen amb la realitat planiana de forma subtil i invisible pel lector, a la manera de Stendhal. La voluntat de Pla fou la d’escriure unes memòries que atorguessin coherència a la seva obra mitjançant el retrat costumista. Aquest retrat té dos camins: la descripció de la vida de poble –Palafrugell–, que mostra el vessant familiar i costumista de Plal, i la descripció de la vida de ciutat –Barcelona–, la qual és mostrada en un absolut desordre social. Finalment, cal dir també que Pla va voler contrarestar el moviment noucentista amb la seva obra, car ell considerava que “jo no sóc un producte del meu temps; sóc un producte contra el meu temps”.

Documental sobre Josep Pla (durada: 60 minuts)

1. b. IV. Josep Maria de Sagarra

Vida. Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau va ser un poeta, novel·lista, dramaturg, periodista i traductor català nascut a Barcelona el 5 de març de 1894 en una petita família aristocràtica. Des de ben petit ja va entrar en contacte amb la natura i els llibres i durant el batxillerat va donar a conèixer els seus primers versos de caire històric i filosòfic. A més, durant aquesta època va cultivar els grans clàssics com Homer, Shakespeare i Dante.

            L’any 1910 va començar a estudiar la carrera de Dret i entrà a formar part de l’Ateneu Barcelonès, el qual li va obrir les portes a un món literari ple d’oportunitats i a partir d’aquí rebé els seus primers reconeixements com ara la Viola d'or i d'argent amb el poema La celestial ametista als Jocs Florals de Barcelona i el 1913, va guanyar l'Englantina d'or d'aquest certamen literari amb el poema Somni d'una nit d'hivern. Sagarra va acabar els estudis i es va dedicar plenament a escriure. El seu nom ja començava a sonar i gràcies al seu entorn va fer amistat amb gent de renom com Ortega y Gasset o Josep Pla, qui li va descobrir la Costa Brava, paratges que van inspirar profundament la obra del poeta barcelonès.

            Al llarg de la seva vida va guanyar nombrosos premis: per exemple, va ser nombrat Mestre en Gai Saber. Es va consolidar com a escriptor omplint el buit que alguns dels grans autors havien deixat en la literatura. L’autor de l’himne de l’Olimpíada Popular es va veure trasbalsat per la Guerra Civil: a l’esclat de la guerra la seva vida corria perill i va haver d’abandonar la ciutat. Primer, restà amagat a Catalunya però en qüestió de mesos va fugir cap a la frontera francesa i va passar quatre anys a l’estranger, període en el qual es va casar amb Mercè Devesa. Després de viure dos anys a París, va decidir tornar a Catalunya l’any 1940 i viure en la clandestinitat.

            Va fer diverses traduccions i publicacions a partir dels anys 40 i al 1954 va començar a escriure les seves memòria alhora que estrenava un altre èxit: Sagarra es trobava en el seu moment d’esplendor. Tot i així, un carcinoma li va provocar una llarga agonia que el va portar a la mort el 27 de setembre de 1961.

Obra. Josep Maria de Sagarra té un ventall d’obres molt extensa ja que va conrear diferents gèneres. Pel que fa a la poesia, destaquen Primer llibre de poemes (1914), Cançons de rem i de vela (1923) El comte Arnau (1928) El poema de Nadal (1931), entre molts més; en quant a teatre va estrenar 37 obres i moltes en vers. No obstant, en sobresurten L'Hostal de la Glòria (1931) i El Cafè de la Marina (1933). Aquest dramaturg també publicà novel·les com ara Paulina Buxareu (1919), All i salobre (1929), i Vida privada, (1932). Sagarra va realitzar diverses traduccions, entre les quals destaquen la traducció en vers de La Divina Comèdia de Dante i 28 obres de Shakespare traduïdes.

Recitat del poema "Aiguamarina", escrit per l'autor