Prèviament hem vist com la realitat d’Espanya havia canviat radicalment
entre el 1936 i el 1939. El desenvolupament d’una trasbalsadora –a nivell
social, cultural, econòmic, polític, etc. – guerra civil va comportar una
irreparable fractura social al país, la destrucció del sistema republicà –i la
democràcia, les reformes posades en marxa, etc.– i la instauració d’un govern
de tendència feixista, però a la mida del context espanyol. Aquest règim
autoritari, el qual es perllongà durant trenta-sis anys, és conegut amb el nom de
franquisme, car el seu representant
únic i omnipotent va ser el general Francisco Franco. Fem ara una exposició
sintètica del desenrotllament del govern franquista, dividit en etapes per
facilitar-ne la comprensió i tot seguint el model tradicional.
·
1939-1951.
Postguerra. El règim troba una Espanya destruïda a nivell físic i social després de
la guerra. Els morts i els exiliats constitueixen grans blocs poblacionals, i
la fugida d’un bon nombre de tècnics i especialistes comporta un dur període de
reconstrucció i reformes sota l’ull de Franco i els governants triats pel
mateix dictador. A nivell cultural, els intel·lectuals i escriptors han
d’exiliar-se, o evitar qualsevol publicació sospitosa si decideixen quedar-se;
a més, l’educació s’estén en l’àmbit privat. A nivell polític, el franquisme
determina ja els seus fonaments econòmics (intervencionisme, autarquia) i
socials (Seguretat Social, control sindical). A nivell internacional, després
de la Segona Guerra Mundial, el franquisme és rebutjat pels vencedors, i Franco
respon reforçant el nacionalisme i l’autarquia al país.
·
1952-1959. Apertura. A nivell polític,
Espanya s’apropa progressivament als EUA, aconseguint l’entrada a la ONU el
1955. A nivell econòmic, els EUA fan un préstec d’uns seixanta-dos milions de
dòlars a Espanya. L’apertura del règim comporta una certa liberalització de
l’economia, amb l’expansió de la iniciativa privada i la tecnificació –producte
de les importacions–. El 1959 es posa en marxa el Pla d’Estabilització, que
assegura l’arribada d’importacions i capital estranger.
·
1959-1973.
Consolidació i decadència. Econòmicament, l’economia espanyola s’apropa fermament
a la de la resta de països occidentals, afavorint la introducció de factors
capitalistes i abandonant totalment l’autarquia. Culturalment i social, la
Universitat i la joventut manifesten la voluntat de canvi i el desacord, i
l’accés a l’educació i la informació es generalitza, potenciant el sentit
crític de la població. Arran d’aquestes transformacions ideològiques, el panorama
paral·lel a la legalitat política s’omple de pensadors revolucionaris o
liberals, nous sindicats, reclamacions insistents,... factors que van comportar
una creixent pressió social al règim autoritari. Els poders ostentats per
Franco, però, comencen a decaure als anys setanta, quan Carrero Blanco és
nomenat al juny del 1973 president del Govern.
·
1973-1975. Caiguda
del règim. El fet decisiu que marca l’inici del final del règim franquista es
produeix al desembre del 1973: el grup terrorista ETA assassina el president
del Govern, Luis Carrero Blanco, col·locant un artefacte explosiu a l’automòbil
de l’implicat. Aquest assumpte provoca la caiguda inevitable del franquisme,
instigada pels grups de l’oposició. A més, a nivell econòmic, Espanya s’ha vist
afectada per la crisi del petroli iniciada a l’octubre del 1973. El govern
presidit per Carlos Arias Navarro fins la mort de Franco al 1975 ha
d’enfrontar-se tant a l’amenaça terrorista com a la crisi sistèmica. Finalment,
el 20 de novembre del 1975, Francisco Franco mor, i l’Estat passa a estar a
mans del rei Joan Carles I, qui marcarà l’inici de la Transició espanyola.
Documental sobre el franquisme (en dos parts. Durada: 60 minuts)
No hay comentarios:
Publicar un comentario